Els meravellosos (o no) anys 80
Ai els vuitanta! Quanta nostàlgia! Els que ja anem tenint certa edat recordem la dècada amb un gran somriure. No pot ser d'una altra manera... Els millors anys de la nostra vida? Difícil de dir, però segur que van ser extraordinaris. És mirar enrere per repassar aquells anys de descobriments permanents, de sexe, d'alcohol i de rock and roll. De la música de Madonna, Michael Jackson, els Dire i Bon Jovi i del silenci definitiu de John Lennon; de la Chica de ayer, ¿A quién le importa?, Hijo de la Luna, No dudaría, Escuela de calor, Cadillac solitario, Lobo hombre en París i Cuéntame un cuento... De la liberalització econòmica que va portar a les multinacionals a produir-ho tot a la Xina i a Taiwan (allò del made in...), de la revolta de Tiananmen i la caiguda del mur de Berlín. I de les guerres entre l'Iran i l'Iraq, l'afganosoviètica, al Líban, a les Malvines o la primera intifada. I també de l'accident nuclear de Txernòbil, l'atemptat d'ETA a l'Hipercor i del desastre humanitari per la sequera d'Etiòpia. I de tantes coses més! De Viernes 13, ET, Nueve semanas y media i del naixement de TV3 i, per tant, de la normalit-zació lingüística. I també, és clar, de l'elecció de Barcelona com a seu dels Jocs del 92. Magnífics 80!
La dècada ens va deixar, també, un Barça perdedor. Una única lliga, la de Terry Venables del curs 1984/85, la terrible final de Sevilla contra l'Steaua, el motí de l'Hesperia... Un club celebrarecopes i copes de la lliga, una organització esportiva presidencialista que canviava d'entrenador, de futbolistes i de projecte cada any, amb mitjanies pagades a preu d'or i amb estrelles com Schuster i Maradona apagades per tanta mediocritat general. La Masia? Era només un edifici, sense pla, sense objectius, sense cap èxit. I dècades de grues al Camp Nou. I les seccions com a cortina de fum permanent. L'arribada de Johan Cruyff l'any 1988 va començar a ordenar les coses, però el desordre era tan gran que fins i tot Josep Lluís Núñez (inicialment) va haver de donar la cara per ell. Una bogeria que va donar peu a la meravellosa obra d'art del dream team i al seu llegat que, per cert, ha servit per convertir el Barça en el millor club del món al segle XXI.
Tots aquests records han passat per massa ments culers aquesta setmana. Un mal Barça a París i contra del Leganés va fer que València es convertís en la capital blaugrana de la setmana. Tot a els mans dels homes de Zidane. Algú, fins i tot, va tornar a trepitjar una església després de dues dècades i mitja sense fer-ho. Resar. Buscar els sants i les santes més encertats en els miracles. Madrid. De nou, pendents del Madrid. I de fitxar per reforçar a mitja temporada. Anar a remolc i fixar-se en Juanfran, lateral del Deportivo. De Palència, el titular del filial, ni parlar-ne. Català i tota la vida al club. Palència, no. Juanfran, sí. I el somni d'un nou Camp Nou. Obres i més obres. Ara, a diferència d'aleshores, amb les seccions, silenci. I, també, és clar, per no ser menys, setmana de jutjats. Del president, de l'expresident, d'un jugador...
Quins records! Els meravellosos (o no) vuitanta! Atenció. Molta atenció.
Nova querella contra Forcadell
La fiscalia ataca de nou. Contra la presidenta del Parlament i els membres de la mesa Lluís Corominas, Anna Simó i Ramona Barrufet. Això sí, llibertat sense fiança per a Urdangarin. Cal marxar com abans millor. Tenim pressa.