Els meravellosos (o no) anys 80

Ai els vui­tanta! Quanta nostàlgia! Els que ja anem tenint certa edat recor­dem la dècada amb un gran som­riure. No pot ser d'una altra manera... Els millors anys de la nos­tra vida? Difícil de dir, però segur que van ser extra­or­di­na­ris. És mirar enrere per repas­sar aquells anys de des­co­bri­ments per­ma­nents, de sexe, d'alco­hol i de rock and roll. De la música de Madonna, Mic­hael Jack­son, els Dire i Bon Jovi i del silenci defi­ni­tiu de John Len­non; de la Chica de ayer, ¿A quién le importa?, Hijo de la Luna, No dudaría, Escu­ela de calor, Cadi­llac soli­ta­rio, Lobo hom­bre en París i Cuéntame un cuento... De la libe­ra­lit­zació econòmica que va por­tar a les mul­ti­na­ci­o­nals a pro­duir-ho tot a la Xina i a Taiwan (allò del made in...), de la revolta de Tia­nan­men i la cai­guda del mur de Berlín. I de les guer­res entre l'Iran i l'Iraq, l'afga­no­soviètica, al Líban, a les Mal­vi­nes o la pri­mera inti­fada. I també de l'acci­dent nuclear de Txernòbil, l'atemp­tat d'ETA a l'Hiper­cor i del des­as­tre huma­ni­tari per la sequera d'Etiòpia. I de tan­tes coses més! De Vier­nes 13, ET, Nueve sema­nas y media i del nai­xe­ment de TV3 i, per tant, de la nor­ma­lit-zació lingüística. I també, és clar, de l'elecció de Bar­ce­lona com a seu dels Jocs del 92. Magnífics 80!

La dècada ens va dei­xar, també, un Barça per­de­dor. Una única lliga, la de Terry Vena­bles del curs 1984/85, la ter­ri­ble final de Sevi­lla con­tra l'Ste­aua, el motí de l'Hes­pe­ria... Un club cele­bra­re­co­pes i copes de la lliga, una orga­nit­zació espor­tiva pre­si­den­ci­a­lista que can­vi­ava d'entre­na­dor, de fut­bo­lis­tes i de pro­jecte cada any, amb mit­ja­nies paga­des a preu d'or i amb estre­lles com Schus­ter i Mara­dona apa­ga­des per tanta medi­o­cri­tat gene­ral. La Masia? Era només un edi­fici, sense pla, sense objec­tius, sense cap èxit. I dècades de grues al Camp Nou. I les sec­ci­ons com a cor­tina de fum per­ma­nent. L'arri­bada de Johan Cruyff l'any 1988 va començar a orde­nar les coses, però el desor­dre era tan gran que fins i tot Josep Lluís Núñez (ini­ci­al­ment) va haver de donar la cara per ell. Una boge­ria que va donar peu a la mera­ve­llosa obra d'art del dream team i al seu lle­gat que, per cert, ha ser­vit per con­ver­tir el Barça en el millor club del món al segle XXI.

Tots aquests records han pas­sat per massa ments culers aquesta set­mana. Un mal Barça a París i con­tra del Leganés va fer que València es con­vertís en la capi­tal blau­grana de la set­mana. Tot a els mans dels homes de Zidane. Algú, fins i tot, va tor­nar a tre­pit­jar una església després de dues dècades i mitja sense fer-ho. Resar. Bus­car els sants i les san­tes més encer­tats en els mira­cles. Madrid. De nou, pen­dents del Madrid. I de fit­xar per reforçar a mitja tem­po­rada. Anar a remolc i fixar-se en Juan­fran, late­ral del Depor­tivo. De Palència, el titu­lar del filial, ni par­lar-ne. Català i tota la vida al club. Palència, no. Juan­fran, sí. I el somni d'un nou Camp Nou. Obres i més obres. Ara, a diferència d'ales­ho­res, amb les sec­ci­ons, silenci. I, també, és clar, per no ser menys, set­mana de jut­jats. Del pre­si­dent, de l'expre­si­dent, d'un juga­dor...

Quins records! Els mera­ve­llo­sos (o no) vui­tanta! Atenció. Molta atenció.