Ressaca

El daltabaix de París i les seqüeles. Les que han quedat després de les més immediates, de la gesticulació apocalíptica i sorollosa de la mateixa nit dels fets. Parlo de la tristor negra, embrutidora i estèril, d'aquell caminar arrossegant els peus i sense voler sortir del pijama, d'aquella cara de gilipollas que et queda i que és el pitjor de la derrota, segons va sentenciar Supergarcía com imbuït de l'esperit d'un Churchill. Així arribem els aficionats i així arriba el club –que sembla tristot ja sempre, guanyi o perdi, però això és una altra història, o potser no– i així arriba l'equip al Calderón, si fem cas de la ressacosa mostra d'inoperància que va ser l'agònica victòria contra el Leganés. I no és bona manera d'arribar-hi, però és la que és.

De golejades humiliants en la Champions i en la nostra era, la de després de Cruyff, sempre per quatre a zero, n'hi ha dues més de referencials. Amb les seves corresponents ressaques. La primera, contra el Milan blindat de Capello en aquell viatge a Atenes que Koeman va fer vestit de Tintín i en què segur que el profeta també va dir a l'equip, com dos anys abans a Wembley, allò de “sortiu i disfruteu”. El que sembla que no va fer és preparar el partit, en plena efervescència per la quarta lliga, tercera seguida guanyada en una sorprenent escena postcrèdits, que aquest cop havia arribat –així de volàtil ha estat quasi sempre l'esport aquest de la piloteta– amb remuntada (dos cops), golejada i trentè gol de Romário. Una exhibició d'un equip que una setmana després tothom assumia, l'entrenador el primer, que havia esgotat el crèdit i calia renovar a fons. Els caps es van tallar–el de Zubi, el de Laudrup i mitja dotzena més–, la renovació es va intentar amb fitxatges de segona fila i la lleva del Mini, i l'equip va passar dos cursos sense títols i Cruyff, complint el seu vaticini, va sortir en globus.

El segon 4-0 apocalíptic, del qual no fa ni quatre anys, s'assembla més al de fa deu dies. Va ser la primavera del curs de Tito, i va ser el Bayern. El de Heynckes, encara. Ja feia temps que hi havia retrets al joc de l'equip, més directe i irregular que amb Guardiola. Que es van accentuar, i més quan la repassada dels refulgents alemanys va tenir continuïtat en la tornada al Camp Nou, on no hi va haver remuntada, sinó tres hòsties bavareses que completaven un dantesc set a zero. Pocs dies després, el Barça va guanyar la lliga igualant el rècord de 100 punts establert pel Madrid de Mou un any abans. Després, el tècnic va plegar per tractar-se el càncer, va venir el Tata i el Barça de Messi va fer la pitjor temporada amb un joc encara més irregular, la derrota en la final de copa en què Bale va cavalcar fora del camp i una capitulació en la lliga en una escena postcrèdits que tothom veia venir. No sé, però, si es pot dir que tot allò va tenir relació amb el set a zero del curs anterior. Un any després, amb Luis Enrique, va tocar triplet.

Tampoc no sé si val d'alguna cosa recordar aquestes batalletes ni si contenen alguna lliçó aprofitable. El cas és que, arribi com arribi, demà juga el Barça al Calderón, i d'alguna manera s'ha de passar la ressaca.