‘Coaching'del que transforma
Hi ha empreses que s'emporten els seus empleats a jugar a paintball perquè adquireixin estratègia, a proves d'orientació per fer equip o amb un coach que els fa caminar sobre brases perquè guanyin confiança i autocontrol. Si volen assolir els objectius i que tornin amb una experiència transformadora, el que haurien de fer és enviar els empleats més qualificats a jugar un partit de futbol contra l'Atlético de Madrid a l'estadi Vicente Calderón (o, a partir d'ara, al nou Metropolitano). Això no és un partit de futbol, és una experiència vital, de supervivència. I si se'n surt viu, et transforma. Com pot sortir transformat el Barça després de passar amb èxit la duríssima prova d'ahir. Perquè, a sobre, no només competia contra aquest Atlético infernal, sinó també contra els seus propis fantasmes. Va ser una gran victòria, per la dificultat i la necessitat, i pot ser més que una victòria, per la transcendència que pot tenir en el desenllaç final de la lliga. I aquesta sí que els jugadors la van celebrar, no com l'última contra el Leganés. Una victòria així se celebra més enllà de si pot valer una lliga o no. Se celebra perquè potser no hi va recuperar el futbol, però sí l'esperit.
Al camp de l'Atlético de Simeone el primer que s'hi ha de fer és competir. Com uns jabatos. I després, jugar a futbol tan bé com sigui possible. El Barça hi va competir molt bé i va jugar menys. Però va guanyar merescudament. En un camp de mines; ahir en sentit literal, perquè la gespa estava premeditadament alta i seca i la pilota no hi corria i, en canvi, hi botava com si fos de goma. I en un bosc tàctic de cossos, braços i cames que es multipliquen i t'abracen, t'estiren, t'empenyen, et maseguen o, directament, t'estimben. L'Atlético va superar la trentena de faltes, i no va ser un d'aquells partits en què el Barça va tenir una possessió exagerada de la pilota. Per dificultar-ho més i perquè l'experiència sigui més radical, t'hi esperava l'àrbitre amb el criteri més indefinit a l'hora de castigar les infraccions. Mateu Lahoz deixa seguir o sanciona accions sense seguir cap patró. La prova del cotó és que Gabi no va veure la targeta groga fins al minut 73.
En aquestes condicions, els problemes del Barça amb ell mateix semblaven poca cosa. Per intentar afrontar-ho, Luis Enrique va sacsejar tàcticament l'equip. Va decidir desplegar-lo a partir d'un 3-4-3 molt cruyffià, ja que el mig del camp es va disposar en rombe, en què el vèrtex superior era Messi. La voluntat clara era omplir més el mig del camp, per igualar almenys numèricament els quatre mitjos de Simeone, i tenir més la possessió de la pilota i, per tant, el control del partit. En el primer quart d'hora el Barça va imposar aquestes condicions. El Barça era recognoscible, però no temible. Li faltava profunditat i no creava perill. Un cop ho va constatar, l'Atlético se li va tirar a sobre. Va pressionar més amunt i, de mica en mica, va minar la confiança dels blaugrana, que van començar a perdre pilotes a gavadals, amb un desconegut Busquets al capdavant. Però Rafinha, Sergi Roberto i fins i tot Iniesta no es quedaven enrere en la competició d'imprecisions. Afortunadament, la porteria i la defensa van estar més segures. I Neymar era a l'altra extrem per demanar la pilota i arrossegar l'equip endavant. En la primera part, el Barça no va aconseguir l'objectiu de tenir el control més enllà d'alguna estona, però sí que va estar a l'altura competitiva del rival, que no és poc.
En la segona part, va ser el Barça el que va decidir apujar el nivell d'exigència de la sessió de coaching col·lectiu. Es va imposar territorialment i va crear ocasions. Cap de neta, és clar, perquè la densitat de població blanc-i-vermella de quatre braços i quatre cames ho impedia. Si el Barça volia marcar, no seria com a conseqüència de l'harmonia impossible del joc. Havia de ser per insistència i en un cop de sort. El gol de Rafinha, a part de merescut, va ser el viu retrat del partit: embolicat, complicat i ple de rebots. Però l'equip de Luis Enrique en va sortir tan reforçat que va poder superar l'empat local, amb el típic gol de cap de Godín. I va celebrar el gol de Messi amb una ràbia només comprable a l'alegria que es va desbordar al final del partit. Hi ha victòries que transformen.