Vila-real: el sediment del joc de posició
La primera hora de joc del Vila-real contra el Real Madrid va ser una bona mostra, en plantejament i en execució, de la solidesa i la brillantor que desprèn el joc de posició ben interpretat. De fet, el club de la Plana Baixa fa una dècada que ha optat per entrenadors que potencien aquesta aposta concreta i la consolidació és evident. Es percep la sedimentació de la feina de Manuel Pellegrini (2004-2009), Juan Carlos Garrido (2009-2012), Marcelino García Toral (2012-16) i que ara continua Fran Escribà. I ho fa amb el privilegi de disposar de dos jugadors que dominen a la perfecció totes les qualitat que precisa el joc de posició: els migcampistes Bruno i Trigueros. El capità és el fruit de la bona tasca que du a terme el club en les categories de base, on s'ha format. Per tant, Bruno, és un producte de quilòmetre zero (a més és nascut a pocs quilòmetres de Vila-real) i la seva principal virtut és l'equilibri que dona a l'equip, gràcies a la seva facilitat per estar sempre ben col·locat. Això li permet tenir un paper fonamental en la distribució, mantenint una alta velocitat en la circulació de la pilota i també ser molt efectiu en la recuperació després de pèrdua en camp contrari.
Manu Trigueros és un dels jugadors que més i millor iniesteja, en el sentit conceptual, de les grans lligues europees. Manxec d'origen com el migcampista blaugrana, potser no té un un contra un tan letal, però la seva concepció del tempo que requereix el partit, la seva visió i la destresa tècnica aplicada a repartir joc el situen, als 25 anys, en un grup reduït de jugadors exquisits. Contra el Madrid, a més, va demostrar que està capacitat per generar espais (per a ell mateix i també per facilitar la fluïdesa de la circulació col·lectiva), contra un mig centre defensiu tan poderós com Casemiro. De fet, la seva sortida del camp va propiciar (unida a una davallada física dels seus companys) que es fonessin els ploms del joc ofensiu local.
Diumenge, però, també es va apreciar que al Vila-real encara li queden aspectes per llimar en aquesta boníssima posada en escena del joc de posició. El primer se situa al centre de la defensa, ja que el perfil de Musacchio i Víctor Ruiz no és el de dos centrals que afinin extraordinàriament en la sortida de pilota. En moltes accions van dividir amb poca convicció i tampoc van estar del tot encertats jugant en profunditat per buscar el punta perquè aquest deixés de cara. En aquest punt, però, la responsabilitat va estar clarament compartida amb el davanter Bakambú, que no té ben bé el perfil de venir a rebre, sinó de buscar en llarg, com es va demostrar en la jugada del segon gol.