Esportista i estudiant, el dilema etern
La Fundació Catalana per a l'Esport és una entitat privada d'interès públic que té entre els seus patrons personalitats destacades del passat de l'esport català, del món econòmic i empresarial i també el secretari general de l'Esport. Doncs bé, l'entitat està organitzant unes xerrades informatives per vendre als esportistes que volen iniciar estudis universitaris la possibilitat d'aconseguir beques per fer compatible formació acadèmica i esport. Fins aquí, meravellós, no? Per fi s'obre una escletxa per satisfer una vella reivindicació de clubs i federacions catalanes. Arriben nous aires, el model dels Estats Units desembarca a Catalunya.
Ho lamento molt, però no. Resulta que l'oferta d'universitat més esport és justament... als Estats Units. La Fundació Catalana per a l'Esport ha signat un conveni amb una empresa (AGM) que és qui gestiona aquestes ajudes. Evidentment, exposen les bondats d'estudiar un grau superior als EUA: que si programes adaptats a l'estudiant, que si universitats reconegudes internacionalment (com si aquí no n'hi hagués, o com si les americanes fossin totes de prestigi mundial), que si oferta d'activitats culturals, esportives i socials, el trilingüisme, l'experiència internacional, les possibilitats d'accés al mercat laboral, l'accés a beques i, sobretot, el gran ganxo per a l'esportista: la possibilitat de compaginar estudis i pràctica esportiva.
I és aquí, en aquest últim punt, on no entenc res. Ho entendria tot des de la perspectiva només acadèmica, perquè obrir fronteres al pensament lliure, a la formació i al progrés, sempre és bo, per molts Trump que s'hi interposin. Però quan els clubs catalans n'estan fins al capdamunt de formar jugadors i perdre'ls quan els arriba l'edat sènior perquè se'n van als Estats Units (en el bàsquet, sobretot, el fenomen està agafant unes dimensions preocupants) sobta que des del govern de Catalunya encara es fomenti aquesta possibilitat. D'acord, molts dels que se'n van ho fan perquè hi veuen una oportunitat acadèmica. Els que saben que no tindran un futur en l'esport professional són la majoria, però és que els que tenen talent i potencial per ser esportistes d'elit també marxen, i això ja és més perillós.
L'esportista català que competeix amb exigència professional (no confondre amb la retribució, sisplau) i no té la sort o el nivell suficient per viure al CAR o als centres de tecnificació amb plans d'entrenament compatibles amb els estudis, no pot aconseguir un grau universitari si no cursa estudis a distància. És a millorar aquesta situació de greuge crònic que s'hauria d'esforçar el nostre govern.