La periodicitat quinzenal fa que s'acumulin els temes. Em resultaria temptador comentar aquesta mena d'acudit que va circulant: “Em fa por caure a casa i que xiulin penal a favor del Madrid.” Sé que abona el victimisme pel que fa als errors arbitrals i també propaga la idea de la conspiració, però em fa gràcia. Em posaré, però, seriosa: Luis Enrique ha anunciat que plegarà. No suporta la pressió. També hi ha qui diu que no suporta Jordi Grau, que li va fer aquella entrevista després del 4-0 a París. Perdonin, però no puc evitar fer broma. El cas és que fa uns dies pràcticament tothom deia que Luis Enrique és incapaç de reaccionar quan les coses van mal dades i que el desastre es veia a venir perquè fa temps que el Barça no juga prou bé i s'ha perdut aquella alegria del joc bonic. Sorprenentment, o potser no tant, perquè hi ha la tendència humana a lamentar allò que es perd fins i tot en el cas de no apreciar-ho quan es tenia, es va propagant una vaga tristesa pel fet que Luis Enrique deixi de ser l'entrenador de l'equip. No diré que jo no el critiqués, com consta en algun article recent, però a mi em sembla que sobretot ho he aprofitat per criticar la directiva. Ho comentàvem fa uns dies amb l'amic barcelonista Xavier Renedo, il·lustre filòleg, cinèfil constant: els fitxatges recents han estat cars i no especialment bons, però, a més, hi hagut un canvi de política pel que fa al planter; no és només que Luis Enrique no s'atreveixi a pujar jugadors al primer equip, sinó que es formen per ser venuts, de manera que s'hi comercia.

El mateix Renedo, però, em va dir poc després amb joia: “No sé què en faran, però de planter n'hi ha.” Em va preguntar si havia vist el partit entre els juvenils del Barça i els del Borussia Dortmund, corresponent a la Youth League, que ell va mirar mentre el Madrid perdia amb el València. Li vaig dir que no i em va enviar un enllaç amb els gols del partit, que el Barça va guanyar 4- 1, afegint-hi un comentari en què lloa especialment Cucurella, definint-lo com un lateral dret excepcional, i Jordi MBoula, al qual qualifica com un extrem dret excepcional. He vist i he revist la jugada del quart gol que va crear MBoula. Dic crear perquè, certament, és una acció summament creativa. Potser també l'han vist. Si és així, segurament pensaran, com ho faig jo mateixa, que la descripció no abasta la bellesa de la jugada. A mig camp contrari va fer una ruleta amb la qual es va desfer de dos rivals i, entrant a l'àrea, va passar amb suprema elegància enmig de dos més abans de creuar la pilota davant del porter. El millor gol que he vist en molt de temps.