Els dos últims resultats al Camp Nou servirien per al partit de dimecres. Salvant distàncies, rivals i situacions. Sigui com sigui, el Barça va fer un gran partit contra el Celta. No van ser només gols. Va ser tot. I una paraula ho resumeix: naturalitat. I una altra vegada a partir del 3-4-3, que sembla que ha arribat per quedar-se. L'equip funciona i sobre l'onada col·lectiva surfeja Messi per imposar la seva tirania. Amb 5-0, l'argentí continuava lamentant-se per una mala passada que va intentar fer a Suárez perquè marqués. Messi és l'únic jugador que es lamenta de perdre ocasions que la resta de futbolistes potser ni serien capaços d'imaginar. Però el seu partit i el del Barça van ser de chapeau. L'equip arriba de la millor manera possible a un repte monumental. Una gran remuntada és el que falta a l'equip de Messi per inscriure-la a la llista interminable d'èxits dels últims anys.

Hi ha els partits que s'han de jugar com si el calendari no existís i hi ha els partits que es juguen mirant les dates prèvies i les posteriors. El Barça ja està en aquesta segona etapa de la temporada. És quan els actes de cada moment comencen a tenir conseqüències, per bé o per mal. En la majoria d'equips això fa pujar el nivell d'ansietat, però al Barça ahir se'l va veure molt temperat, amb confiança, i això que ve d'uns mesos d'irregularitat i, últimament, de pèrdua de confiança. Sobretot des de la trompada al Parc dels Prínceps. L'equip de Luis Enrique sap d'on ve i sap que dimecres té un compromís no apte per a pusil·lànimes. Però la visita del Celta no era d'entrada gens protocol·lària. És un equip que li va fer una bona rebregada en la visita a Balaídos i que té qualitat tècnica i capacitat tàctica per complicar la vida al Barça.

Berizzo és dels tècnics que no temen plantejar duels individuals a tot el camp a un equip com el de Luis Enrique. I a hores d'ara ja sabem que uns quants equips que han perfeccionat més aquesta pressió alta i home a home no només han provocat un col·lapse creatiu al Barça, sinó que també li han fet mal. No hauria estat estrany que el Barça hagués retornat ahir a l'esquema de 4-3-3 en lloc del 3-4-3 dels últims partits. El Celta juga amb tres davanters, i no amb un o dos com els últims rivals. I tot i que en defensa, amb l'endarreriment de Sergi Roberto, el Barça es tornava a replegar amb una línia de quatre, en jugades ràpides els duels podien ser d'un contra un.

No es va donar gaire aquesta situació, però. Bàsicament perquè el Barça va ser el Barça dels bons moments. Se li està posant bé la teràpia del 3-4-3. Tot i l'exigència tàctica i física del rival, els blaugrana es van plantar molt bé al camp, amb les línies juntes i movent-se coordinadament. I, sobretot, interpretant molt bé què requeria el partit. El partit requeria tenir la pilota però no una gran elaboració. Es tractava de buscar la profunditat en cada jugada i deixar la situació en mans de les accions d'un contra un del trident. Un panorama ideal per a Messi i Neymar, i gens incòmode per a Suárez, autor de la primera ocasió. Per a Rafinha, com a extrem dret, la situació era més complicada. Però Neymar i Messi eren pur desequilibri. A la banqueta, Berizzo va intentar aturar-ho. Va moure peces i va canviar parelles de ball. Però, tant al darrere com al davant, el Celta va perdre ahir tot els duels. Perquè el Barça els va saber guanyar.

El Barça no va marcar fins al minut 24, i fins al 40 Neymar no va fer el segon, però durant tota la primera part la sensació era que l'equip blaugrana estava guanyant còmodament el partit, fins i tot abans que ho digués el marcador. Era aquella sensació extraviada en els últims temps, excepte algunes estones. El clima de joc que sap crear el Barça perquè els gols caiguin amb la naturalitat de la fruita madura. Una naturalitat que l'equip no va perdre, com li ha passat tantes vegades aquesta temporada. El Barça sembla a punt per al final de temporada. Fins i tot per intentar que la Champions no s'acabi dimecres. Si no remunta, és molt possible que surti aplaudit.