El “perquè no!” és clar: hi ha un 4-0 con­tra un rival que creix cada any per asso­lir el que a tants equips els ha cos­tat anys i panys, la copa d'Europa. El PSG la per­se­gueix des de fa anys, està inver­tint el que no està escrit i un any la gua­nyarà. Qui sap si aquest.

El “per què no?” encara és més clar: pel que es va veure dis­sabte al tem­ple. Calia un par­tit per creu-hi, i s'hi pot creure. Són qua­tre gols, però també són noranta minuts. El Barça inti­mida, el tem­ple també quan s'encén, però sobre­tot aco­llo­neix jugar con­tra Messi. El Barça té la moral del PSG minada des de fa anys, també la del City i l'Arse­nal i la de tants i tants que han tin­gut la desgràcia de cre­uar-se amb el Barça en un sor­teig. Fa gràcia veure els sor­te­jos a l'estiu o a par­tir dels vui­tens, de com es parla del grup de la mort i que si toca aquest o aquell altre. En rea­li­tat, fa anys que en els sor­te­jos a Europa hi ha cal­freds a la sala quan surt el nom del Barça. Ningú no el vol ni veure. I això també juga dime­cres.

Havia escrit que Luis Enri­que encara deu un gran par­tit al Barça sense saber que dime­cres pas­sat tenia pen­sat dir adéu al club. La seva marxa s'inter­preta de mol­tes mane­res i cadascú hi posarà les raons que cre­gui. La meva està foca­lit­zada en el par­tit de dime­cres. Sense aquest duel en el calen­dari, sense la neces­si­tat de remun­tar un 4-0, crec que encara no s'hau­ria pro­nun­ciat. Em va recor­dar els dies pre­vis a la final de la copa d'Europa del 1992, quan va aparèixer Núñez per tele­visió dient que dimi­ti­ria del càrrec fos quin fos el resul­tat a l'antic Wem­bley, un gest per des­viar l'atenció i que l'equip no patís cap pressió en un par­tit tan trans­cen­den­tal. El Barça va gua­nyar, no per aquell gest de Núñez, tot i que segur que estava fet amb tota la bona intenció.

Durant la crisi d'Ano­eta del gener del 2015, i amb l'incendi que s'acos­tava, Josep Maria Bar­to­meu també va fer un gest: dir que con­vo­ca­ria elec­ci­ons a final de curs. Va sem­blar que l'equip s'alli­be­rava, tant, que al final del curs va caure el segon tri­plet de la història del club.

No sé si la situ­ació actual hi té alguna cosa a veure o si s'hi pot rela­ci­o­nar, però sos­pito que Luis Enri­que també ha vol­gut fer un gest per esti­mu­lar els seus. Després del que es va veure dis­sabte con­tra el Celta, no sabria argu­men­tar si el que es que va pas­sar a la gespa té una relació directa amb el comu­ni­cat de Luis Enri­que, però sí que em va que­dar clar que el Barça va jugar el millor par­tir d'aquesta tem­po­rada i, crec, també de l'ante­rior.

El 3-4-3 pro­vat al Cal­derón, con­tra el Spor­ting i con­tra el Celta diu que l'equip és molt millor ofen­si­va­ment, però també que el rival es planta amb una como­di­tat extra­or­dinària a l'àrea de Ter Ste­gen. Hi ha fui­tes al dar­rere, però hi ha munició al davant.

Luis Enri­que i aquest equip després de molts par­tits dolents, dolentíssims, ens deuen una gran nit, una nit històrica –com la remun­tada amb Rob­son con­tra l'Atlético en la copa del Rei– per ser recor­dada amb lle­tres d'or. Els des­a­fi­a­ments estan fets per als valents i aquest Barça, el de dis­sabte amb o sense Ini­esta, va gene­rar prou motius per pen­sar “ i per què no?”