La quantitat de paràmetres que cal quadrar per a la designació d'un nou entrenador del Barça per a la temporada vinent és remarcable. En primer lloc, qualsevol dels que vingui es trobarà amb una plantilla feta amb els jugadors de més nom renovats per un llarg període. També es trobarà amb una estructura tècnica complexa que si fos un mòbil es podria anomenar d'última generació. No saber-la digerir va ser un dels punts del poc èxit del Tata Martino, acostumat a sistemes més elementals. Un altre factor és mantenir l'estil Cruyff-Guardiola que ha caracteritzat l'èxit esportiu del Barça, quan no tots els jugadors darrerament incorporats tenen les característiques avinents. Després hi ha la línia esportiva del club que verbalment ha estat assumida tant pel vicepresident esportiu com pel responsable del primer equip, com pel secretari tècnic: fer que el planter sigui el principal subministrador per cobrir les possibles vacants del primer equip, amb la decisió adherida dels responsables del futbol formatiu amateur d'estar especialment amatents que no s'escapi cap possible jugador de talent del país. I finalment un nom que faci respecte als jugadors, ja que només amb disciplina no s'aconsegueix gran cosa. I a partir d'aquí, cada nom de possible substitut té pros i contres. Pels primers punts sembla que l'avantatge seria per confiar d'alguna manera als principals col·laboradors de Luis Enrique: Unzué, Barberà i Moreno. D'aquest, deia Luis Enrique que tenia fusta per ser l'entrenador d'un club gran. En altres aspectes, exjugadors com Valverde, Eusebio i Òscar Garcia tindrien més punts, acostumats a utilitzar jugadors de casa. Dues preocupacions afegides: la gara-gara, en bona part natural, que els sud-americans del Barça van fer a l'argentí Sampaoli al final del partit contra el Sevilla i també el que diu Guardiola: que per a ell el millor entrenador del món és Marcelo Bielsa. I darrere d'això, l'orgull que vam tenir quan el club va confiar a catalans com Rexach, Guardiola i Vilanova la direcció del primer equip.