Fases anímiques del bon barcelonista durant les darreres setmanes amb un clar diagnòstic de trastorn bipolar del tipus 1:

1. Quatre tangos al Parc dels Prínceps: cremem el carnet a les portes del Moulin Rouge mentre expliquem al fill que tots els camins porten a Atenes.

2. L'endemà de París: no hi ha demà.

3. Després del gol de Messi contra el Leganés: per viure així millor apliquem una eutanàsia activa. Ens donem de baixa de totes les plataformes televisives mentre bramem “Bartomeu dimissió”.

4. El Madrid cau a Mestalla: ostres, t'imagines per un moment... No! Els pensaments eròtics sense fonament condueixen a l'avantsala dels antidepressius.

5. El Madrid remunta a Vila-real: no hi a res a fer, Guruceta i el cas Di Stefano són els temes de conversa d'un dinar a la Camarga en què es decideix imputar en MIC, el Màgic Andreu, i la Mari Pau Huguet. Millet ens roba, però Espanya més.

6. Mitja dotzena a l'Sporting. El seu davanter més actiu no el volia l'Espanyol i tenen un defensa que es lesiona clapant a l'autobús, o sigui, una vegada el Barça de Gaspart també va fer sis gols.

7. Conjunció astral de l'empat de Las Palmas i l'adéu de Luis Enrique. L'almogàver que portes dins baveja cercant la víctima que engrandeixi la llegenda de les gestes èpiques. Dit això, si Jesé no pensés que és digne de guanyar una Pilota d'Or, la distància amb el Madrid seria major i ja tindries sang calenta encastada al garrot.

8. Espai entre el punt 7 i el 9 amb 5 gols al Celta: jo si fos el PSG portaria l'orinal a la maleta i un grapat de pastilles Fortasec a la butxaca.

9. Ahir. Si marquem un gol cada quinze minuts els deixarem el de l'honor perquè puguin explicar als seus néts que no van sortir del Camp Nou a zero.

11. El Barça es classifica: De pet a Luz de Gas a celebrar el triplet.