Tothom n'era conscient. Els jugadors, els entrenadors i el públic. Tots. El Barça no va fer la feina a París. Tothom ho sap. Els jugadors i l'entrenador. Mai un equip s'ha refet a Europa d'una derrota de quatre gols. En l'esport se sap que no hi ha res impossible. Fer un gol en el minut 2 et fa trempar i fa pensar que és possible allò que sembla impossible. Ho afronten sense por. Amb determinació. Amb respecte. Però amb poc futbol. Tots els protagonistes sabien que havien d'atacar i defensar. I patir. Patir molt. Moltes imprecisions buscant una èpica que el més incrèdul volia viure encara que només fos per un dia sabent que el PSG no és un qualsevol en el futbol europeu. I no ho vol ser. Vol ser gran. Té una bona oportunitat per reivindicar-se contra els blaugrana. Però surt amb por. L'equip francès té un amo a qui sobren els duros i no li fa res fer més rics els seus jugadors si guanyen, que a Europa no ho fan gaire. Entre reflexions i pensaments arriba el segon. Per ajudar els blaugrana ja el fan ells mateixos a la seva porteria. En el descans el Barça té mitja feina feta. Juguen amb determinació però sense encert.

La segona part aporta la convicció. Només la convicció de guanyar. El tercer, de penal. En el minut 4 de la segona part. A un gol de la pròrroga. El partit es juga a la graderia. Amb intensitat. Tothom pateix. Dins i fora. I a casa. I escoltant la ràdio. I veient la tele. I el gol de Cavani obliga el Barça a intentar-ho obsessivament. Sense cap més argument. Ho intenten desesperadament. Es protesta tot. Es pressiona tot el que es pot. Pesa massa el gol de Cavani. Passen els minuts. El Barça no marca. El PSG ho pot fer, però tampoc no ho fa. Neymar marca. És el quart. N'ha fet quatre. Llàstima del gol de Cavani. Es pot dir que ho han tingut a tocar. Hi ha penal. Penal generós. Un altre de Neymar. El cinquè. I queden cinc minuts. Generosos. En queden quatre. En queden tres. En queden dos. S'acaba el temps afegit. I marca el Barça. El sisè. Increïble. Sergi Roberto n'és l'autor. Crits. Plors. I silenci entre els francesos. I plors de decepció entre els francesos. El Barça supera l'eliminatòria. Abraçades. Petons. Llàgrimes. Allò impossible ha estat possible. El Camp Nou triga a buidar-se. Hi ha festa a la graderia. I al terreny de joc. És com si s'hagués guanyat un títol. Bogeria. Balls. Alegria. Luis Enrique és sensible. Plora. El Barça jugarà una altra eliminatòria de la Champions. Els blaugrana han fet la feina que no van fer a París i han fet la que els tocava al Camp Nou. Quina passada. Increïble però cert.