Creure-hi per veure-ho
Passaven els minuts i el Camp Nou no es buidava. Continuava ple, onejaven les banderes i tothom cantava l'himne. Ningú volia tornar a casa. Enlloc s'estava més bé que al lloc del miracle. Havia passat. El que semblava impossible, el que era impossible després del gol del PSG i amb el temps esgotant-se. La remuntada va ser possible perquè l'equip de Luis Enrique s'ho va creure. Fins i tot quan l'afició ja només es preparava per aplaudir l'esforç que van fer ahir els jugadors. L'afició ja els havia perdonat la derrota a París perquè l'intent d'ahir era captivador. No hi havia remuntada, però sí expiació. I l'equip va correspondre no abaixant els braços. La conseqüència va ser imprevisible. Els tres gols van arribar. Els que hi creien i els que no van haver de fer un esforç per creure que sí, que havia passat. No va ser el millor partit de futbol del món, però qualsevol ésser de l'univers que vegi aquest partit, aquesta eliminatòria, segur que s'enamora del futbol.
El Barça no sabia fins on arribaria, però volia ser amo del seu destí. Potser no podria culminar la remuntada, però cauria intentant-ho. Volia fer el partit que havia planificat Luis Enrique i el que havien somiat els aficionats. S'assemblaven força. Començar amb un gol en el minut 2 entrava en la planificació més optimista i en les il·lusions del Camp Nou. I va passar. Amb prou feines hi havia hagut temps per comprovar que Unai Emery havia decidit resistir. El seu pla va ser perdre per poc. Va enviar els seus onze homes a defensar el 4-0 de l'anada. Amb un 4-5-1 i tot els jugadors al darrere de la pilota, inclòs Cavani, davanter de res, punta de la defensa. El gol inicial del Barça era el pitjor escenari i una raó per pensar en el tremolor de cames, un mal que alguns jugadors de l'equip francès ja han patit al Camp Nou i que durant la setmana han recordat als nouvinguts.
El Barça atacava amb una energia ferotge, però intentava tenir una mínima pausa per no caure en la precipitació. El mur defensiu visitant era més espès que consistent, però suficient per contenir el Barça. Es jugava només en els quaranta últims metres del camp i, per tant, d'espais n'hi havia pocs. El Barça atacava molt i creava més una sensació de perill ambiental que real, ja que, d'ocasions, no en tenia. De fet, cap jugada era clara i fluïda perquè hi havia molt trànsit: atacants que apuntaven desmarcades, defenses que s'ajudaven. I la pilota es perdia en un bosc de cames. A Messi li costava entrar en joc perquè, en lloc de fer de punta del rombe del 3-4-3, havia de fer de quart davanter. Li faltava la distància suficient per quadricular la jugada. Ara bé, la tensió es palpava de manera permanent. Se'n cuidava el Barça, que si no aconseguia crear ocasions de gol almenys volia amenaçar de penalitzar qualsevol error. Els blaugrana es van menjar a còpia del pressió els jugadors d'Emery. Es van imposar en totes les pilotes dividides, al revés del que havia passat al Parc dels Prínceps. També en una dins l'àrea es va imposar Iniesta al lateral i va forçar l'error de Kurzawa que va suposar el segon gol. A la mitja part, la meitat de la feina estava feta.
La remuntada ja era possible des d'un punt de vista racional. I més després del 3-0 només començar. Quedava molt i faltava poc, molt poc. Emery va reaccionar abans que el món li caigués a sobre. Va recuperar la pressió alta del partit d'anada. El partit es va obrir i segurament al Barça li va faltar calma per no caure en el vertigen. Tenia temps per fer-ho calculadament. Però no va calcular bé en una falta que va defensar malament. El gol de Cavani era la clausura de l'eliminatòria. Així ho va creure Emery, que va enviar l'equip altra vegada endarrere per defensar-se. Els càlculs eren que tres gols blaugrana no cabien en tan poc temps, i encara menys després de la garrotada del 3-1.
La classificació estava lluny, però el Barça va decidir caure lluitant, igual que ho havia fet des del començament. I en un exercici que ja només era de reconciliació amb l'afició va trobar el camí de la glòria. De l'eternitat. Al Barça de Messi ja només li faltava una nit de remuntada. I ja la té.