Encara sota els efectes efervescents d'una gesta majúscula i, aquest cop sí, històrica, em ve de gust recordar una anècdota, un detall, sobre una de les grans fites de l'esport del nostre país. I ho faré lligant-ho amb l'actualitat. Present que va de remuntar. Present que va d'Iñaki Urdangarin.

El número 7 del dream team de Valero va ser l'autor d'un dels gols més memorables de la història del club. Llançament de maluc des dels 9 metres per segellar una remuntada de deu gols en vint minuts. Vulgarment, un miracle. Metafòricament, aconseguir l'impossible. Aquest gol, però, va estar marcat per un seguit de casualitats que van desencadenar la classificació per a les semifinals. Alineació d'astres, que diu Luis Enrique.

Quan faltaven només 30 segons per al final del partit, el Barça tenia la possessió per, per primera vegada, avançar-se en l'eliminatòria. Gol o eliminació. Valero va fer entrar a la pista Xavi O'Callaghan. Li parlava, esverat, sobre l'acció que havien de dur a terme. I Xavi, només entrar, es va acostar a parlar amb Iñaki Urdangarin. Des de la banqueta, Valero intentava avisar la resta. Especialment el tercer implicat en l'acció, l'extrem dret Jordi Fernández.

La consigna era clara. Fer arribar la pilota a Jordi. Que saltés des de la cantonada, i buscar el fly al costat contrari amb Enric Masip. Però Jordi era un jugador especial. Un talent privilegiat que li havia servit, no només per ser un extrem del dream team a la pista en un moment delicat com aquest, sinó un talent que li permetia viure les obligacions de la realitat amb relativa distància. Al vestidor, era considerat un paio despistat o dispers. Per això, quan O'Callaghan li va fer arribar la pilota, i en Jordi, Fernández, en lloc d'aplicar la norma va decidir, per desconeixement o per desconnexió, assumir un altre pla, la cara del número 4 blaugrana es va convertir en un poema. A partir d'aquí, el desenllaç el coneix tothom. Jordi Fernández, a punt de perdre-la, va fer arribar la pilota a Urdangarin, que, a la desesperada, va fer la resta.

Màgia. Miracle. Bogeria. Fe. Paraules que van acompanyar les portades i opinions de l'endemà. Totes veritat. Però no podem oblidar que, en una tarda èpica al Palau, no hi hauria histèria sense improvisació, espontaneïtat i desdibuix. No hi ha gesta sense bogeria.