La clau de volta o una gesta aïllada?

La remun­tada con­tra el PSG té un con­text molt con­cret i el joc i el resul­tat de diu­menge a Ria­zor ho va dei­xar ben clar. El que va pas­sar dime­cres pas­sat al Camp Nou és com un parèntesi dins la tem­po­rada, s'ha d'ana­lit­zar com un micro­clima. Té unes pecu­li­a­ri­tats que no són extra­po­la­bles en l'espai i en el temps. Qui va tenir temp­ta­ti­ves de fer-ho, ja s'ha ado­nat que el recor­re­gut ha estat de no més d'un cen­te­nar d'hores. Reconèixer aquesta rea­li­tat, però, no suposa necessària­ment com­bre­gar amb qui asse­nyala que el 6-1 va ser una excepció per a un equip que ha per­dut l'estil, que no té una iden­ti­tat tàctica, que no és fidel a un model de joc. Sen­zi­lla­ment és reconèixer que l'excep­ci­o­na­li­tat del repte que es pre­sen­tava reque­ria unes pres­ta­ci­ons molt sin­gu­lars, alhora que mesu­rava els nivells d'alguns trets que són clau perquè un col·lec­tiu superi situ­a­ci­ons límit.

Per exem­ple, el Bar­ce­lona va demos­trar que està capa­ci­tat per meta­bo­lit­zar i ges­ti­o­nar satis­factòria­ment un estat de sobre­e­xi­tació ambi­en­tal de manera pun­tual (un par­tit o una fase del par­tit). És una excel·lent notícia per al que queda de lliga de cam­pi­ons, perquè li atorga molta con­fiança per afron­tar les eli­mi­natòries. El dubte es genera quan pas­sem de les exigències d'una esprin­tada a les d'una cursa de fons, com és la lliga espa­nyola.

Si anem una altra vegada a l'ora­cle, o sigui a Piqué, ens hem d'atu­rar amb la frase que va pro­nun­ciar a la gespa al final del par­tit con­tra el PSG, diri­gint-se a Raki­tic i Alcácer: “Aquesta és la més grossa que hem fet mai.” Expres­sava la per­ple­xi­tat que genera acon­se­guir una pro­esa, però també pot fer pen­sar que perquè l'equip tre­gui totes les vir­tuts, la con­vicció, la deter­mi­nació i la fe que es van veure farà falta que els rep­tes siguin cada vegada més colos­sals. El que queda de la lliga ens traurà de dub­tes. Però, seguint la reflexió de Piqué, encara n'hi ha de gros­ses (pot­ser no tan bèsties com remun­tar un 4-0 en una eli­mi­natòria de la copa d'Europa, però sí amb més pòsit) com, per exem­ple, tor­nar a gua­nyar un altre tri­plet per poder acu­mu­lar-ne tres en menys d'una dècada. Un objec­tiu que neces­si­tarà que els inte­grants de la plan­ti­lla bar­ce­lo­nista con­ver­tei­xin –en la pro­posta de joc i, espe­ci­al­ment, en la capa­ci­tat de con­cen­tració i la for­ta­lesa men­tal– el micro­clima que es va viure dime­cres pas­sat no en una excepció, sinó en la regla. El Barça dis­posa de tots els ingre­di­ents perquè la remun­tada històrica es con­ver­teixi en la clau de volta –que no sigui només l'èxit pun­tual, que no quedi només en la gesta aïllada– d'una tem­po­rada tri­om­fal en el comiat de Luis Enri­que.