La set­mana pas­sada vam viure un d'aquells moments que fan afició i que demos­tren per què el fut­bol és l'esport amb més segui­dors arreu del món. Un d'aquells dies que fan història i que que­da­ran en el record de la gent que estima i segueix aquest esport i, molt espe­ci­al­ment, en el del bar­ce­lo­nisme. El Barça, gràcies a la fe i la lluita dels seus juga­dors, va asso­lir un repte quasi impro­ba­ble, o impos­si­ble segons la UEFA, ja que ens dona­ven el 0% de pos­si­bi­li­tats. Però, després de tot l'èxtasi seria bo tocar de peus a terra i ana­lit­zar què està pas­sant, què pot pas­sar i on ens tro­bem real­ment.

Luis Enri­que va anun­ciar que renun­ci­ava a ser entre­na­dor del Barça la tem­po­rada que ve poc després del des­as­tre de París. Des de el meu punt de vista, i soc cons­ci­ent que en aquest moment molts bar­ce­lo­nis­tes no el com­par­tei­xen, Luis Enri­que va fer molt bé d'anun­ciar la seva renúncia i de deci­dir dei­xar el club. D'aquesta manera, va acon­se­guir treure pressió als juga­dors i a la junta direc­tiva. I, pro­ba­ble­ment, a ell mateix, també. Crec que és el millor que pot fer perquè la situ­ació i la direcció de l'equip estan lluny de ser òpti­mes. He dit en diver­ses oca­si­ons que Luis Enri­que està superat i que neces­si­tem un canvi. Però també he dit que la culpa no és seva, o almenys no al cent per cent. Crec que l'asturià ha fet un bon ser­vei al Barça i que tots li hem de agrair molt i ell també ha d'agrair mol­tes coses al Barça i, molt espe­ci­al­ment, al bar­ce­lo­nisme. He sen­tit molts comen­ta­ris dient que Luis Enri­que s'havia de que­dar i no hi estic gens d'acord. No podem pen­sar tan a curt ter­mini i per un resul­tat que, encara que molt impor­tant, no pot mar­car l'estratègia del club.

Com he dit abans, la culpa de la situ­ació com­pli­cada en què es troba el nos­tre club, amb molts pro­ble­mes i fronts oberts, no és de Luis Enri­que. De fet, ell ha estat una víctima més de l'actual estil de gestió que des de fa molt de temps patim. Fins que no hi hagi un canvi d'acti­tud, de per­so­nes o de junta, tot seguirà igual. Ens hem equi­vo­cat en la política espor­tiva, tant en el fut­bol com en el bàsquet; el Barça ha estat con­dem­nat per un pacte insòlit i, des del el meu punt de vista, gens ade­quat i ètica­ment poc cor­recte, entre la junta i la fis­ca­lia; la comu­ni­cació és poc encer­tada i gens trans­pa­rent, etc. No, el gran resul­tat de dime­cres con­tra el PSG no pot ser­vir de cor­tina de fum. La junta té la pos­si­bi­li­tat de can­viar les coses i de començar a fer-les cor­rec­ta­ment. Si no és així, pot­ser arri­barà el moment de fer un pas enda­vant i d'exer­cir d'opo­sició ferma, trans­pa­rent i cons­truc­tiva. Encara que aquesta tem­po­rada gua­nyem títols, cosa que desitjo molt, neces­si­tem un canvi de direcció i d'estil de gestió.