Doncs sí. Ja són aquí els quarts de final de la lliga de cam­pi­ons, per cert, amb un car­tell de luxe. Avui sabrem els empa­re­lla­ments, però fa goig veure que la majo­ria dels equips que hi havien de ser, hi són. Un regal per als afi­ci­o­nats al fut­bol. Per als afi­ci­o­nats del Barça, també. D'entrada, és una gran notícia poder viure les emo­ci­ons del sor­teig i també, és clar, dos nous par­tits euro­peus. La nit de la remun­tada en té la culpa. I com es repar­tirà la sort? Al Madrid li tocarà el Lei­ces­ter, que és el més fluix. Això ja ho sabem. I segur que al Barça, el Bayern, que és el més com­pli­cat. Flo­ren­tino Pérez, com a ser supe­rior que és, té molt poder. En fi, em per­do­na­reu però no m'agrada creure en fan­tas­mes ni donar marge de mani­o­bra a les tan famo­ses (a can Barça) mans negres. La sort. Això sí. Sort, sí. Digueu-me il·lús però fins que no es demos­tri el con­trari... I si toca Lei­ces­ter-Real Madrid i Bar­ce­lona-Bayern, riuré, riu­rem, o plo­ra­rem, però segui­rem sense creure en històries per no dor­mir.

I dit això, els rivals. El Bayern és molt fort, per talent i per tre­ball; el Madrid i l'Atlético com­pe­tei­xen molt bé en aquest tipus de com­pe­ti­ci­ons i, a més, conei­xen per­fec­ta­ment els meca­nis­mes del joc blau­grana; la Juven­tus és peri­llosa perquè cada any és una mica millor i una mica més experta; el Mònaco és molt jove, té molt físic i molta fam; el Borus­sia de Dort­mund, també, amb juga­dors que ve molt de gust veure, i el Lei­ces­ter, en fi, fa gràcia però és el més fluix de tots. Que hi sigui gai­rebé és un mira­cle... Així doncs, què us ve de gust?

En clau bar­ce­lo­nista, asse­nya­lem una doble opció. Sem­pre és pos­si­ble mirar més enllà del Camp Nou, a veure què fa aquell o l'altre; si té Lewan­dowski, Ronaldo, Gri­ez­mann, Dybala, Fal­cao, Auba­meyang o Vardy; si l'estadi fa por o el viatge és més o menys còmode. En fi, qüesti­ons vari­a­des i sem­pre impor­tants..., però no trans­cen­den­tals. L'altra mirada de la qüestió ens por­ta­ria a parar atenció a l'equip propi perquè, amb tots els res­pec­tes, ningú té Messi ni ningú és capaç d'exhi­bir una versió millor que la més des­ta­cada del Barça. I aquesta és la qüestió. Que la puguin pre­sen­tar. I aquest ha de ser l'interès de Luis Enri­que i de tots els juga­dors.

El tri­plet. Fins i tot el tècnic del Bar­ce­lona s'ha atre­vit a fixar aquest somni com a objec­tiu per a la tem­po­rada. És bo ser ambiciós i valent, però cal ajus­tar bé les parau­les i ser molt rigo­ro­sos amb els fets perquè aquest tram final de curs no és qual­se­vol cosa. El nivell d'exigència és tan majúscul que cal cen­trar els esforços a no tor­nar a viure un par­tit com el de la Coru­nya o una nit com la de París, ni tam­poc haver de remoure la caixa dels mira­cles per tor­nar a viure una nit impos­si­ble. El joc. El fut­bol. Només pen­dents d'això. De tor­nar a situar Messi en l'hàbitat més con­ve­ni­ent i de recu­pe­rar les sen­sa­ci­ons del millor Barça de Luis Enri­que. En aquest cas i pen­dents del sor­teig segur que els que viu­ran pre­o­cu­pats seran la resta dels clubs.