No s'enganyin: la mateixa nit de la gran remuntada del Futbol Club Barcelona contra el París Saint Germain, la pressió mediàtica del Madrid capital, amb els diaris As i Marca al capdavant –o el que és el mateix, El País i El Mundo, o els seus grups doctrinaris, Prisa i Unidad Editorial, amb les plataformes d'internet, els llibres de text, les emissores de ràdio i les cadenes de televisió que governen– no és pas que es dediqués a posar aigua al vi de la proesa, és que va començar a construir el discurs preincident que els podria facilitar una altra Champions. Es tracta, ho han endevinat, de l'edició de la campanya del Villarato a escala europea.

Si no ho recorden, el terme correspon a la denominació amb què el director de l'As, Alfredo Relaño, va provar de definir l'empatia arbitral que havia afavorit els títols del Real Madrid fins més enllà del segle XX a partir de la victòria del nacionalisme oligàrquic a la Guerra Civil espanyola. I ho va fer, és clar, atribuint sarcàsticament al Barça triomfant de la primera dècada del s. XXI el sistema de pressions que coneixia des dels seus inicis periodístics els anys setanta a la capital d'Espanya.

Extreballador del diari Marca i excorresponsal d'El Mundo Deportivo, quan el 5 de maig del 2011 va publicar l'article “Teoría general del «villarato»”, va bastir a l'avançada la coartada justificadora dels múltiples errors arbitrals amb què finalment el Real Madrid s'encimbellaria al capdamunt de la lliga dels 100 punts per segar de soca-rel el grapat de títols del Barça de Laporta i Guardiola.

El preincident és un discurs que busca intimidar l'acció d'algú, d'esporuguir la intervenció dels àrbitres i els organismes oficials abocant-los a l'escarni, assenyalant-los el·lípticament la decisió que han de prendre davant de qualsevol incidència. Es tracta, vet aquí, de l'estratègia maquiavèl·lica de ser temut, més que estimat, per arribar a vèncer.