Buscant una vida estable
Entre el viatge a l'espai el dia de remuntada i l'aterratge forçós a Riazor, el Barça busca el fil argumental per encarar el tram decisiu de la temporada. El guió amb què ahir va derrotar el València no li garanteix un viatge fiable. N'hi va haver prou per derrotar l'equip dels mil entrenadors, però té tantes virtuts com defectes. Cada cosa que fa bé l'equip de Luis Enrique es compensa amb una que fa malament. El punt d'equilibri no hauria d'estar entre aquests paràmetres extrems, sinó en la consistència col·lectiva per apuntalar la capacitat de desequilibri del trident.
El Barça s'havia fet fort a les àrees quan li faltava joc per dominar els partits. Es defensava tirant-se enrere i era capaç de castigar els rivals amb transicions ràpides del trident. La majoria dels partits ja no depenien de les condicions que imposava el Barça, sinó de l'encert dels seus defenses i de la inspiració dels seus davanters. En aquestes condicions, la temporada de l'equip de Luis Enrique ha estat irregular i va entrar en una dinàmica de falta de confiança que va esclatar a París amb el 4-0 que li va encolomar el PSG. Des de llavors, el Barça va iniciar una remuntada. Primer, tàctica i anímica. Sostingut a partir de l'esquema 3-4-3, l'equip es va ajuntar i va recuperar sensacions. Es va recuperar anímicament. Però sobretot futbolísticament. El 5-0 contra el Celta, el millor partit de la temporada, va ser la mostra que el Barça més letal coincideix amb el Barça que juga més bé a futbol. A partir d'aquest trampolí, va ser possible la remuntada històrica. Fet el que era impossible, però, el Barça ha de trobar el to per ser el millor equip possible d'aquí a final de temporada. El terme mitjà entre el del 6-1 al PSG i el que va perdre per 2-1 a Riazor. Entre el de l'eufòria exultant i el de la ressaca comprensible. És un equip a la recerca de l'estabilització.
Contra el València li va costar trobar-se a si mateix. Va jugar amb més voluntat que autoritat. El partit va estar obert molta estona perquè l'esforç per marcar gols es va compensar amb la facilitat per encaixar-ne. Fa la sensació que és un equip que quan recupera coses en perd d'altres. Juga més bé col·lectivament, però té llacunes defensives i és un colador en els córners. Dels quatre de Riazor, dos van ser gol i un altre va acabar amb una rematada al pal. I ahir, un altre gol de córner del València. La fiabilitat en la defensa de les jugades a pilota aturada semblava una virtut ja adquirida, però ara són una mina per als rivals. I va tornar a tocar remar a contracorrent. Va fer falta la versió més esmolada dels integrants del trident. Sobretot la capacitat d'agitació de Neymar i la voracitat de Suárez, que guanyava totes les pilotes als centrals. Entre la rauxa del brasiler i la gana de Suárez es va fabricar el gol de l'empat. Neymar ja ha afegit un servei de banda al seu catàleg d'assistències. Messi participava més que en els últims partits, però no acaba d'estar prou esmolat. La punteria no l'ha perdut, però. Primer des del punt de penal, en la jugada clau del partit, perquè Suárez va forçar la falta i l'expulsió de Mangala. El gol immediat de Munir –surt a gol per partit contra el Barça– va tornar a recordar la inestabilitat blaugrana.
En la segona part, contra deu, no hi havia més possibilitats que la resolució del partit. Tampoc va ser des de l'autoritat del joc col·lectiu. Va caldre el caràcter letal de Messi, perquè Neymar ho feia tot bé menys les rematades a porteria. Però no hi havia manera que el Barça domestiqués el València, tot i la superioritat numèrica. Munir encara es va plantar davant Ter Stegen una altra vegada. Afortunadament, en la ruleta de l'anar i venir el Barça tenia l'aposta guanyadora. Neymar va continuar sense tenir el premi del gol, però va regalar el de la tranquil·litat a André Gomes, que bona falta li feia. El Barça manté l'aspiració al títol de lliga, però continua sense trobar el punt d'estabilització.