Competir amb valors
Cada cap de setmana ho pateix algú. Gran o petit. És especialment greu si els més menuts que fan esport per divertiment es veuen implicats en situacions antiesportives i violentes alienes a qualsevol valor que l'esport ofereix generosament. Vingui d'on vingui. Mal exemple si és de la graderia, dels pares o dels entrenadors que indueixen al menysteniment dels adversaris i dels àrbitres. És una pràctica de l'esport molt malentesa. I si això és greu, em sembla també molt greu si són els grans els protagonistes de picabaralles absurdes per foteses d'una competició que no hauria d'anar més enllà de passar l'estona i alhora servir per a la formació, la convivència i l'educació. Insults de tota mena o arribar a les mans és igualment reprovable. L'esport ens pot anar bé per reforçar l'amistat, la generositat i la integració dels seus practicants, al marge de passions engrescadores, però sense cap ànim d'alterar i generar interferències desagradables. L'esport és una bona escola. L'esport serveix per aprendre a viure. A respectar. A conviure. A cedir. A compartir. A competir. A guanyar. A perdre. Com la vida. Qualsevol alteració per comportaments incívics s'ha de desterrar dels terrenys de joc sense cap mirament. Vingui d'on vingui.
Els pares i els entrenadors haurien d'estalviar que els joves esportistes passin vergonya pels seus comportaments incívics i ben poc esportius. També haurien d'impedir les imitacions de les actituds i els comportaments poc aconsellables dels esportistes d'elit que sovint exhibeixen sense pensar que estan en el punt de mira com a referència de molts joves. Cal un compromís ferm dels esportistes professionals per respectar les normes i els valors de convivència i poder proclamar obertament que no tot s'hi val. Ells tampoc no són sempre una bona referència. Sovint tampoc no reben sancions exemplars per aturar tot allò que vulneren en cada competició. Hi ha esports que tenen i respecten un codi deontològic que no està escrit enlloc, però que permet als practicants proclamar amb convenciment que no es poden traspassar segons quines línies. De l'esport s'esperen comportaments solidaris allunyats de qualsevol violència física o verbal i amb la bona voluntat de fer entre tots un món millor. Pot semblar carrincló, però és real. Sense defugir de la formació que ofereix l'esport als seus practicants, els espectadors han d'entendre que són espectadors passius. I si aquests espectadors són pares i mares, encara més. Han de ser el millor exemple per limitar-se a animar i poca cosa més. Si volen fer de tècnics ja hi ha els entrenadors. I si volen gresca, millor que es quedin a casa. Els seus fills els ho agrairan.