Aquestes quatre ratlles han estat escrites quan la selecció de l'Argentina encara no ha jugat el seu partit contra la de Xile, al Monumental de Buenos Aires. L'equip del Patón Bauzá està patint per ser en la fase final del mundial de Rússia 2018, cinquè abans de jugar, al darrere del Brasil, l'Uruguai, l'Equador i la mateixa Xile. Enmig d'aquest escenari, quasi dramàtic per als argentins, viu Messi. No l'acaben de veure com un dels seus, tot i que saben que sense ell qualsevol somni es converteix en impossible. Ni les llàgrimes després de les darreres grans derrotes, ni la renúncia a la selecció de l'estiu passat –rectificada després–, ni el rosari de declaracions exculpatòries de qualsevol responsabilitat arribades des de tots els punts del món, ni, ni, ni... A Messi no el senten com a Maradona. A més, el Diego (em poso de peu davant la seva meravellosa figura com a futbolista) no ajuda gaire a corregir distàncies. Més aviat tot el contrari: genera dubtes cada cop que parla del 10 blaugrana. La gelosia mal entesa mai és bona.

Leo i Diego, Maradona i Messi. La glòria i el drama dels argentins. Futbol o sentiment? Sobre sentiments, res a dir. Cadascú té el seu. Ara bé, que sàpiguen al seu país que Messi viu a Catalunya com un argentí més, amb la llengua, les tradicions i la tele d'allà. I la seva ànima també és argentina. Pateix cada fiasco com ningú i en cada viatge dona més explicacions que en tota la seva carrera a Barcelona.

Sobre futbol, en fi, és evident que no li posen gaire fàcil. Des del debut ha vist passar José Pekerman, Alfio Basile, Diego Armando Maradona, Sergio Batista, Alejandro Sabella, Gerardo Martino i, ara, Edgardo Bauzá. Algú em pot dir què tenen a veure els uns amb els altres més enllà de la seva nacionalitat? Fem un repàs sobre com ha jugat en cada etapa aquesta selecció? Idea? Mètode? Sistema? No cal, oi? I allà enmig, sempre Messi, obligat a solucionar de manera individual les mancances col·lectives. Culpar-lo a ell de tot ha estat una de les simplificacions futbolístiques més absurdes de la història.

Per cert, culpar-lo de què? De no guanyar el mundial? Doncs quants culpables té el futbol! L'ombra de Maradona és extraordinàriament allargada, però atenció a la dada, perquè segurament la bogeria del dia a dia els fa perdre de vista la realitat: Messi ha jugat set grans cites amb l'Argentina (tres mundials i quatre copes Amèrica) en què ha disputat... quatre finals! I tres en les tres últimes cites. I les dues últimes les ha perdut per penals (dues copes Amèrica, amb Xile) i l'anterior, en la pròrroga (el mundial contra Alemanya). Fracàs? Amb una plantilla justeta, una estructura esportiva dubtosa i una dirigència corrupta que, fins i tot, ha deixat de pagar els desplaçaments dels seus futbolistes. Em perdonareu, però tot plegat més aviat em sembla un miracle.

Tanta adversitat ha situat Messi, sobretot, perquè ha après a valorar –a còpia de comparar– el seu trajecte a can Barça. Frank Rijkaard, Pep Guardiola, Tito Vilanova, Tata Martino (un accident) i Luis Enrique Martínez. D'extrem dret a quart migcampista passant pel fals 9 i el fals 7; de futbolista intuïtiu a jugador extraordinàriament ric en la tàctica; d'home de joc individual a sublimar la col·lectivitat i, finalment, de príncep a rei de reis. L'Argentina. Messi. Barça. La renovació? La comparació és el gran aliat barcelonista.