L'esport femení a casa nostra fa temps que s'ha postulat com un viver d'èxits. La professionalització en aquest àmbit ha suposat un salt de qualitat en la consecució de títols i medalles. L'esportista dona ha guanyat presència, repercussió social, s'ha instal·lat en alguns casos com a referent i, en l'aspecte col·lectiu, els equips s'han equiparat en quotes de competitivitat semblants o, fins i tot, superiors a la d'altres països que tenien molt avantatge en la promoció i el foment de l'esport femení. En Jocs Olímpics, mundials, europeus i competicions de clubs, les nostres representants han demostrat que s'han guanyat un lloc en l'elit esportiva. Però, malauradament, aquesta eclosió sovint està acompanyada de la invisibilitat. En els mitjans, amb matisos diferents (i aquí m'interpel·lo en primera persona), i també en la visualització i repercussió de la societat. Dimecres passat el Barça de futbol femení va jugar l'anada dels quarts de final de la lliga de campions. Va guanyar 0-1 al camp del Rosengard suec amb un gol de Leila Ouahabi, però va ser una victòria invisible. Cap televisió va oferir el partit! El titular és així de contundent.

És veritat que els drets del Rosengard són d'una televisió sueca que no va produir el senyal de l'enfrontament i que des d'aquí es va negociar, sense èxit, perquè es pogués veure en directe el partit. Però és que estem parlant de l'anada d'uns quarts de final de la lliga de campions. No cal fer comparacions, però el dia 11 se'n jugarà una altra d'anada de quarts (Juventus-Barça). La UEFA és la primera que hauria de garantir la transmissió d'uns quarts de la seva principal competició en futbol femení.

La tornada, dimecres vinent al Mini, sí que es podrà veure per Barça TV. Les mateixes jugadores fa temps que reclamen visibilitat. En el 2017, amb un grapat de canals i d'oferta, és de jutjat de guàrdia que una anada d'uns quarts de final de la Champions femenina s'acabi convertint en una victòria invisible.