Refre­dat ja l'èxtasi pro­pi­ciat per la mare de totes les remun­ta­des, atu­rada la pressió del pre­sent de l'equip i la com­pe­tició per l'inter­rup­tus pre­mun­di­a­lista, l'actu­a­li­tat blau­grana bas­cula entre l'evo­cació del pas­sat i l'espe­cu­lació sobre el futur. La pri­mera, moti­vada per la coin­cidència entre la mort d'Agustí Mon­tal, el pre­si­dent que va por­tar Cruyff, és a dir, el que va plan­tar la lla­vor del cruyf­fisme, i l'ani­ver­sari de la mort del pro­feta del gol. La segona, perquè amb la pri­ma­vera aflo­ren com les al·lèrgies les espe­cu­la­ci­ons sobre altes i bai­xes, i més si, com ara, ja se sap que el tècnic plega a fi de curs.

La defunció de Mon­tal, tan qüesti­o­nat per tants en vida i obra, ha ser­vit, as usual, per rei­vin­di­car-lo ara amb aquell grau d'una­ni­mi­tat reser­vat en exclu­siva als morts, abo­nats els crítics a allò que morta la cuca, mort el verí. Ara s'han recor­dat i remar­cat els seus mèrits en un moment tan com­plex com el de la llarga ago­nia del fran­quisme. I ara, com quan va morir avui fa un any i un dia, s'ha tor­nat a insis­tir en el lle­gat infi­nit de Cruyff, i que sense el seu 3-4-3 no hi hau­ria hagut el 3-4-3 de la mare de totes les remun­ta­des. Bé, sem­pre s'havia insis­tit en el lle­gat i el deute també infi­nit del club amb l'holandès vola­dor, però fins fa un any i un dia a cada evo­cació elo­gi­osa la succeïa una rèplica, amb la boca més o menys petita en funció del moment i el con­text, però ine­vi­ta­ble. I ara la rèplica s'ha esmi­co­lat.

La rea­va­lució del pas­sat s'enreda aquests dies en el relat del bar­ce­lo­nisme amb càlculs, vati­ci­nis i hipòtesis sobre el futur. No parlo ara d'epígons del pito­niso Pito trac­tant de pre­dir el campió de lliga a 10 jor­na­des del final, sinó del ball de noms acu­mu­lats a les por­tes de sor­tida i, sobre­tot, d'entrada del Barça. Noms de juga­dors api­lats per a la sub­hasta, com més millor, perquè després, quan uns o altres donin la notícia que efec­ti­va­ment s'ha fit­xat qual­se­vol d'ells, puguin pen­jar-se la meda­lleta del “tal com ja vam avançar”. Noms de tècnics, també. És el que té anun­ciar amb temps que escam­pes la boira, com Luis Enri­que, en lloc de sor­tir en glo­bus, com va fer Cruyff. Noms que bro­llen fidels a la seva cita anual amb l'astènia pri­ma­ve­rals com si ja només comptés el futur, tot i que l'equip està encara immers en tres fronts. Fut­bo­lera llei de vida, què hi farem. Entre els noms, aquell Deu­lo­feu a qui va posar la creu aquest Luis Enri­que ara a la case­lla de sor­tida. Llei de vida, també: és quan uns mar­xen, que altres poden tor­nar.

Luis Enri­que, vuit de deu títols i viu al març en copa, lliga i Cham­pi­ons, és el qüesti­o­nat aquí i ara, dia sí dia no. Amb retrets que sovint no espe­ren a exer­cir de rèplica a algun elogi, sinó que pre­nen la ini­ci­a­tiva. És clar que posats a fer espe­cu­la­ci­ons pri­ma­ve­rals, aquí en va una: arri­barà el dia que la vin­di­cació de l'asturià també serà unànime. Encara diria més: i la de Guar­di­ola i tot! És clar que per a mi no hi ha pressa. Jo, agraït i vul­canià, els desitjo encara molts més títols, llarga vida i pros­pe­ri­tat.