Bravo, Piqué
Hi ha una escena al final d'El Padrí III on, salvant el cromatisme i la salvatgia, el senyor Florentino Pérez podria interpretar d'una manera ben creïble el paper que representa a la llotja del Bernabéu. És l'escena on, mentre contempla el desenvolupament de la Cavalleria rusticana a l'escenari de l'Òpera de Sicília, en altres escenaris distints una colla de sicaris li alleugereixen el negoci.
Devem el símil, és ben clar, a l'advocacia de l'Estat, ara a les mans d'Edmundo Bal, perquè, encara no 13 hores després que Gerard Piqué digués, al final del partit de la selecció espanyola de dimarts, que a la llotja del Madrid s'hi movien els fils d'una manera de fer que no li agradava, al·ludint a la denúncia de l'anterior advocada de l'Estat i exsecretària de la directiva del Real Madrid, la senyora Marta Silva, contra els jugadors del Barça Messi i Neymar, ja li responia des d'un diari afí, El Confidencial, que té el lema d'“El diario de los lectores influyentes”, que “los impuestos de Messi hacen falta para construir carreteras, hospitales o mejorar las Cercanías de Barcelona”, deixant entendre que els de Cristiano Ronaldo no perquè, malgrat l'evasió que se'n sap, no té denúncia.
I la destrucció de la ficció, al mateix senyor Florentino Pérez, que, al cap de només 24 hores, durant la presentació de l'acord de patrocini entre el Real Madrid i la Telefónica feta a la mateixa llotja, asseverava un “Bienvenidos a un territorio de emociones y sentimientos donde solo importan los valores deportivos, los desafíos, la pasión y la pelota” tan clar que supera qualsevol interpretació metafòrica.
El xou de l'aguerrit Piqué, però, com ell mateix qualifica el joc de declaracions i contradeclaracions de l'espectacle futbolístic, no és pas una òpera bufa, sinó més aviat una tragèdia, perquè un país on el pes de la llei es reparteix a la llotja de les influències està condemnat a fer la fi de la màfia, i les seves conseqüències.