Aquesta setmana les xiques del Barça femení han aconseguit trencar el tradicional i gens justificable menysteniment pel seu joc, han fet titulars i portades de diaris com aquest i han aconseguit la que sembla que és la segona millor entrada de la seua història. L'equip ha arribat a les semifinals de la Champions League i tot indica que els dos partits de semifinals i si disputa la final de la competició tindran un seguiment incomparable al que hem vist fins ara.

El futbol femení no és una cosa menor ni secundària. Trigarà més o menys temps, però és inevitable el seu creixement, perquè juguen molt bé, perquè donen espectacle i perquè en el món actual que l'única raó per perdre's un driblatge o un gol siga que el fa una dona és un argument patètic i ridícul.

De fet, arreu del món hi ha països on el futbol femení té un ampli seguiment. I no necessàriament, com era el cas fins fa poc dels Estats Units, perquè el futbol masculí fos poca cosa. Hi ha uns quants països on el futbol de dones competeix amb força amb el dels homes i és seguit amb un interès equiparable.

Un exemple clar és el de Xipre, on aquests dies els mitjans de comunicació de tot el país han seguit amb emoció una autèntica proesa esportiva, una autèntica proesa en qualsevol esport i en qualsevol país.

Finalment l'Apollon de Limassol de dones ha perdut després de no perdre durant 146 partits seguits, xifra que marca un nou rècord mundial. L'equip de dones de Famagusta és el que ha tingut l'honor de guanyar-les 3-1 en un partit que va acabar amb espectadors i jugadores aplaudint durant llargs minuts l'equip perdedor. Les noies de l'Apollon de Limassol feia nou temporades seguides que no perdien ni un sol partit i la derrota va ser més celebrada que no pas dolguda. En futbol tothom sap que ningú no pot guanyar sempre ni per sistema.