Jugar sense Messi és una oportunitat per ser més bon equip quan torni Messi. Sobretot si el Barça fa partits com el d'ahir a Los Cármenes. Adaptant-se a les condicions, però també imposant les seves. Sense Messi no es pot ser més bon equip que amb Messi, però amb Messi a l'equip sempre es pot anar més enllà. Perquè Messi no és dels jugadors que requereix sacrifici col·lectiu per poder aportar lluïment individual. Al contrari, el millor Messi sempre l'hem vist emergint sobre el millor Barça. Messi mai resta, sempre suma. Però a l'equip li va bé de tant en tant saber jugar sense Messi. Recórrer algun tram de la temporada sense l'argentí. I, en el cas d'ahir, també sense puntals com Piqué i Iniesta (una bona estona). El partit a Granada va ser un bon exercici d'autoestima col·lectiva, amb participació de secundaris necessitats d'estima pròpia i aliena. Al capdavant d'aquests, Paco Alcácer, exercint el paper que fins ahir amb prou feines era la idea per a la qual se l'havia fitxat.

El Granada sabia que qualsevol oportunitat per a ells depenia d'oferir un partit incòmode al Barça. L'equip de Lucas Alcaraz va sortir determinat a no deixar respirar ni un instant els jugadors blaugrana. Això exigia molt desgast, però, de pulmons, els jugadors granadins van bé. És un equip desesperat a la recerca de la permanència, i esgarrapar encara que fos un punt al Barça era or. Ahir es va agafar al partit amb dents i ungles fins que va poder.

Davant la proposta dinàmica i enganxosa alhora dels locals, el Barça hi va posar concentració, solidaritat i ganes. I en alguns moments, bon futbol. Era complicat tenir continuïtat en la construcció del joc, però els homes de Luis Enrique van tenir continuïtat en la perseverança. D'entrada, es van desplegar a partir del 4-3-3, amb Sergi Roberto i Alba com a laterals clàssics però també com a atacants per la banda, un recurs que quedava difuminat en el 3-4-3 habitual dels últims partits. La sorpresa era la posició d'André Gomes com a extrem dret, que va quedar corregida aviat per la lesió de Rafinha. El portuguès va ocupar el lloc d'interior dret i l'equip va atacar amb Alcácer com a company de línia de Suárez i Neymar. Ningú tenia la missió de fer de Messi, segurament perquè no té sentit. Però tothom va acabar fent d'ell mateix. Que no és mala recepta.

L'equip no es va sentir estrany amb el vestit del 4-3-3. De fet, feia molt que no es veia un Rakitic tan participatiu i determinant en el joc. En la simetria oposada, no va despuntar de la mateixa manera André Gomes, però tampoc no va ser tan intranscendent com altres vegades. L'ordre i les ganes del Barça es van anar imposant al dinamisme del Granada. Només faltaven els gols que reflectissin la superioritat. Però va costar molt veure porteria. I no per falta d'ocasions. Suárez en va tenir fins que va marcar un gol magnífic abans del descans. L'uruguaià va fer un partit portentós. I això que va jugar amb el central Lombán enganxat tota l'estona. A Suárez, però, això no l'incomoda. Mentrestant, Neymar desequilibrava per l'esquerra, com ja és habitual. I Alcácer no s'obsedia amb el gol, sinó que interpretava bé el que convenia cada vegada que intervenia. En aquesta dinàmica, va marcar el gol clau del partit. El que tornava a donar avantatge quan el Granada havia aconseguit empatar. Lucas Alcaraz havia encarat la segona part amb un retoc: Boga en lloc d'un mig centre per entrar per la banda dreta. I així va marcar l'equip local en la primera ocasió que va tenir.

El millor senyal que va emetre el Barça va ser després d'encaixar aquest gol. Va fer el que han de fer els equips que saben el que fan. No posar-se nerviosos quan estan fent bé les coses. Va continuar en la mateixa línia de tot el partit i la victòria va caure pel seu propi pes. Va ser el Barça que sap estar per sobre fins i tot d'un mal arbitratge, un altre.