Més que un partit, ahir a Camp Nou es va veure un exercici de superioritat del Barça. Hi van comparèixer dos equips en dimensions diferents. Havien estat a la mateixa dimensió competitiva en algun moment de la temporada. Però al Sevilla se li ha parat el temps i al Barça, en canvi, la primavera li ha estimulat la fam de títols. I per anar-los a buscar s'ha tornat a vestir d'equip que juga molt bé a futbol. Més enllà del dibuix que decideixi l'entrenador, el Barça està en aquell punt en què li sobra partit per a tanta superioritat.

Ja devia fer dies que ho intuïa, però segurament el Sevilla va aprendre la lliçó que en el futbol ets com acabes, no com comences. Més que res, perquè ahir va tenir davant seu la imatge oposada, la de l'equip que sap que és arribada l'hora de la veritat. El conjunt de Sampaoli va tenir una primera part de la temporada fulgurant. Li va costar uns pocs partits acabar d'agafar la forma que li volia donar el tècnic argentí, però quan es va posar a jugar es va veure un equip capaç de desafiar el poder establert, per capacitat física i futbolística. Ara cada vegada és més una ombra d'aquell aspirant al títol. Sobretot ahir, que la llum del Barça el va eclipsar encegadorament.

L'equip de Luis Enrique, en canvi, és el que s'espera en el tram final de la temporada. Es troba en un estat de forma magnífic, el que la temporada passada li va fallar per la complicada planificació física per les baixes i la sanció de la FIFA en el primer tram del curs. No sembla que ara hagi de tenir un defalliment com el que li va costar l'eliminació en els quarts de final de la Champions i quasi li costa la lliga. Ahir va passar per sobre del Sevilla. És igual que ataqui a partir del 3-4-3 o del recuperat 4-3-3 a Granada, encara que Messi prefereix el dibuix que el situa a la punta del rombe del mig del camp. Per fer-ho, el tècnic blaugrana va fer una altra invenció, condicionat també per les baixes de candidats a obrir el camp des de l'extrem dret. Ja sabíem que Sergi Roberto era el principal comodí de la plantilla, i des d'ahir sabem que també és ubic. Va ser extrem en atac i lateral en defensa, després d'haver passat per la posició d'interior en el dibuix del 3-4-3. Un desplegable. Com si el Barça jugués amb dotze. L'experiment va funcionar meravellosament. Sobretot perquè Messi s'hi va sentir còmode i Rakitic es va concentrar en el joc com a interior. L'argentí i el croat van ser dos dels més destacats. I el català va estar sempre al servei de l'equip.

El Barça es va instal·lar dins del camp del Sevilla, dominat i incapaç de sortir per la pressió que exercien els locals, tant amb la pilota com quan la perdien. El dibuix en rombe al mig del camp dona al Barça un perfil més combinador i, per tant, és una màquina de generar joc. En amplada i en profunditat. Tenia molta possessió de pilota, i de la bona, de la que genera joc i jugades i, finalment, ocasions de gol. L'única cosa que donava aire al Sevilla era que no encaixava cap gol. I, alleujat, durant deu minuts va intentar donar senyals de vida. Va travessar la línia del mig del camp i va intentar apropar-se a l'àrea de Ter Stegen, que va estar molt encertat en una ocasió que va caure del cel a N'Zonzi, que tampoc se la va acabar de creure, a to amb el caràcter esbravat del seu equip.

Va ser el cant del cigne dels sevillans. Més que res, perquè el Barça ja no el va deixar escapar viu i el va castigar aprofitant que hi havia més espais per atacar-lo. En un robatori de Rakitic, Messi va iniciar una arrencada letal que va culminar Suárez de xilena. En un altre contraatac iniciat per Rakitic, el trident va combinar perquè marqués Messi. I el tercer gol va arribar en un córner, encara que no fos assajat, sinó per oportunisme de l'argentí. El partit estava liquidat en poc més de mitja hora. El Barça el tenia ben lligat i el Sevilla no tenia esma per plantar cara. La segona part? Es va jugar per imperatiu reglamentari.