L'exhibició del Barcelona contra el Sevilla il·lustra molt bé les capacitats de l'actual equip. Una vegada Luis Enrique ha matisat el seu gust per córrer per una posada en escena tàcticament més acadèmica per complementar les impressionants qualitats tècniques i físiques dels seus futbolistes, el conjunt blaugrana s'ha sentit tan còmode que fa la sensació de ser imparable. De poder agafar la Juventus i triturar-la. De poder anar al Bernabéu i golejar. De tenir a tocar el triplet.

És evident que l'optimisme és un gran company de viatge, però segurament caldrien altres estats d'ànim per acostar-se a una realitat que evidencia l'enorme dificultat de l'empresa. Hi ha tants elements que condicionen l'objectiu! Per exemple, la mateixa plantilla. En el pitjor dels escenaris, al Barça li queden onze partits per jugar. En el millor, catorze, dos dels quals serien finals (la ja segura de la copa contra l'Alavés, el 27 de maig, i la possible de la Champions del dia 3 de juny). Els altres dotze partits s'haurien de jugar en 42 dies, és a dir, un cada tres i mig. Brutal. Sobretot si el futbol confirma que la profunditat de la banqueta barcelonista és, per ser generosos, dubtosa.

Ara mateix el Barça sembla invencible amb Ter Stegen, Piqué, Mascherano, Umtiti, Sergio, Iniesta, Rakitic, Sergi Roberto, Messi, Neymar i Luis Suárez. I no cal parlar del 3-4-3, el 4-3-3 o el 4-4-2. La traducció d'aquests números a la gespa té més a veure amb una manera de fer i d'entendre el futbol que no pas amb un posicionament concret. I ara, l'equip juga de nou en camp contrari, molt junt, amb el cap i els peus clars, amb i sense pilota... fa patxoca. Senzillament, guanya per aixafament. Podran aquests onze jugadors resistir el que queda? Les targetes i les lesions els respectaran? Suportaran el desgast i la pressió sense defallir?

D'entrada, Piqué i Rakitic ja no seran a Màlaga, sancionats. Ni Rafinha, lesionat. L'opció del central depèn únicament de Mathieu (o d'Alba si hi ha canvi de dibuix) i al mig camp, amb Arda també fora de combat, els candidats són Denis Suárez i André Gomes. És el mateix? És el Barça que fa por? No és temps per a aquesta anàlisi ni per treure la boleta que endevina el futur. Esperarem a final de temporada. Serà aleshores quan el club i el nou entrenador hauran de reflexionar sobre les aportacions dels fitxatges que venen a fer d'actors complementaris –tot i que el seu preu hagi estat d'estrella– i es no poden adaptar a l'especial dinàmica de l'equip o fer cas al tradicional mètode de donar valor a la base per completar la plantilla del primer equip. Talent individual o rendiment en el sistema amb gent de la casa.

El que és clar és que Luis Enrique només farà rotacions en cas de necessitat perquè, arribats a aquest punt, vist el que ha vist, toca assegurar. Adeu amb títols. Aquest és l'objectiu. Amb els que poden guanyar-los.

PD: Que Messi no es refredi. Honor i glòria al 10. Per cert, segueix sense renovar.