El Barça i l'últim CEO
La història del FC Barcelona ha fet evolucionar els valors històrics (catalanisme, democràcia, universalisme i poliesportivitat) cap a d'altres més transversals assentats a valors universals com ara la pau, la solidaritat, l'esforç i el treball en equip. Certament, s'ha buscat una identitat global en temps postmoderns i líquids. No obstant això, no és menys cert que el Barça s'ha sabut posicionar a favor dels anhels de llibertat de bona part d'aquest país quan ha set el moment.
Soc el primer que agraeix la voluntat del Barça per donar suport a aquest procés d'emancipació nacional, malgrat fins i tot criticar la seva tebiesa en algun moment. Però quan institucionalment no s'ha volgut anar més enllà –al·legant que el club ha de poder superar les lluites polítiques– també es pot entendre a la vista dels resultats de l'últim CEO: en una pregunta binaria, de sí o no a la independència, els contraris superen en 4,2 punts els qui en som favorables. Trepitjant el territori, hi ha exemples més tangibles dels resultats de l'enquesta, no pas mostrant una divisió identitària com volen fer creure les veus mesetàries, sinó fent visibles uns sectors socials que viuen al marge de les reivindicacions polítiques.
Aquest cap de setmana passat vaig tenir l'ocasió d'anar a una àrea de pícnic vallesana, prop de Montornès. Centenars de domingueros: calçots, carn a la brasa, fumarel·la, canalla xutant pilotes anàrquicament i cervesa a dojo. Sol i marxandatge blaugrana a bona part de les taules (samarretes, xandalls, pilotes...) mentre als cotxes sonava reggaeton, Camela i els èxits de l'estiu passat. Guitarra en mà, un home de pell torrada ple de tatuatges entonava Los Chunguitos i les palmes acompanyaven els qui s'alienaven amb la rumba. Res a dir: però, entre ells i jo, possiblement només ens unia una cosa: el Barça (i algun ritme que encara sé ballar). El futbol és capaç de convertir-se en el nexe d'unió entre el cinturó obrer metropolità dels Estopa i la Catalunya interior que calça espardenya de set vetes.
L'últim llibre del politòleg Ferran Requejo ja avisa que la independència podria anar per llarg, que falta feina per fer. La Catalunya d'avui continua sent multicultural, fins i tot plurinacional en si mateixa. I, el Barça, conscient d'aquest pastitx, sembla normal que com a institució vulgui caminar amb peus de plom quan li demanen que se situï com a actor polític. Però, atenent-se als seus valors històrics (els del 1908), també és ben cert que per a aquest gairebé 45% d'independentistes (segons el darrer CEO) el club esdevé un actiu imprescindible per fer pedagogia per crear un nou estat, sempre tolerant i respectuós amb l'herència cultural de cada comunitat.