Per­se­ve­rem, con­ti­nuem l'expe­dició per la bio­lo­gia del bàsquet cer­cant el camí i si aquest se'ns resis­teix l'inven­ta­rem, perquè sabem que si tot es calibrés només per les victòries i les der­ro­tes aquí no hi que­da­ria ningú –atès que, detall impor­tant, de gua­nyar només en pot gua­nyar un.

Però si això ha d'anar de vèncer o clau­di­car viat­ja­rem a l'estiu i ens que­da­rem amb la decisió de Pedro Martínez i Jaume Pon­sar­nau, gent que –aquest tam­poc és un detall menor– quan el dimoni els posa una càmera al davant no es trans­for­men perquè sem­pre sur­ten de casa empor­tant-se les claus i dei­xant-hi l'ego. Un tri­omf supe­rior, el seu, modèlic, esquinçant la sacratíssima carta magna de l'entre­na­dor nos­trat que decreta que un pri­mer no pot tor­nar a ser segon i que si ho ha d'aca­bar sent no serà per embru­tar-se les mans tallant vídeos. Res d'això, ben al con­trari, pri­mer perquè en cap moment Pedro Martínez va sen­tir-se amenaçat –què millor per al club que tenir el recanvi a casa si les coses no van com s'espe­rava?–, sinó con­vençut de la gran opor­tu­ni­tat que s'obria per millo­rar l'equip, amb “un magnífic entre­na­dor que ens apor­tarà els seus conei­xe­ments i la seva men­ta­li­tat”. Un entre­na­dor, ni pri­mer ni segon, el que se sent Jaume Pon­sar­nau des de l'experiència d'haver tin­gut l'última paraula en una ban­queta des de feia una dècada. En l'elit, allà on als ulls de l'altiu submón de les pis­sar­res feia un pas enrere exer­cint d'assis­tent. Dues deci­si­ons que són un enorme tri­omf de club, que vol que el talent tre­ba­lli per ell, en una posició o una altra però a la seva empresa, perquè quan no es té caixa per acce­dir als juga­dors 10 la inversió intel·ligent és dotar de més per­so­nal qua­li­fi­cat l'entorn del juga­dor. Què vull: un gran juga­dor entre­nat per un tècnic poc capaç o un bon juga­dor entre­nat pels millors tècnics?

Joc orgànic i atrac­tiu, que trans­met. Fle­xi­ble des del rigor, bàsquet de detall. Dos tor­ne­jos, dues finals. I per­se­ve­rem perquè, com agrada sim­pli­fi­car avui seguint els pre­cep­tes de l'inte­grisme del power point, això és un win-win-win de manual. Dime­cres a la Fon­teta ningú hi va per­dre res. Ben al con­trari, des de fa mesos que l'equip, el club i l'afició hi gua­nyen.