ETA deixa les armes, però el franquisme no baixa la guàrdia. Els Comuns es constitueixen com a partit i no són ni independentistes ni unionistes. I la lliga depenia només del Real Madrid, que va permetre al Barça sortir a jugar a Màlaga amb la possibilitat que també depengués d'ell, i el Barça no la va voler agafar. Tot no pot ser alhora. O sí. Perquè la realitat admet situacions controvertides i contradictòries com aquestes, agafades a l'atzar (o no) de l'actualitat d'un dia qualsevol (o no) com el d'ahir. Estem en una època en què les coses són i no són alhora, com va predir Schrödinger amb el seu gat. El Barça va perdre a Màlaga el dia que no hi podia perdre de cap manera.

A la primera part el Barça va pensar més en el gol que en el joc. Més a resoldre el partit que a jugar-lo. Buscava dreceres i en el camí es deixava etapes necessàries per governar bé el partit. No va jugar malament, però tampoc bé, si més no fins al gol del Màlaga, que sí que va deixar més tocats els blaugrana. El Barça no va poder agafar el fil del partit. Ja li havia costat des del començament, i entre la punyalada de Sandro i l'arbitratge de Gil Manzano, desconcertant en el criteri i nefast en les decisions, el Barça estava més fora que dins el partit. Luis Enrique se'n va adonar i abans de la mitja part ja s'estaven escalfant a la banda Iniesta i Sergi Roberto. En aquest punt de la temporada el Barça nota amb quins interiors juga. No és el mateix amb Rakitic i Iniesta que amb André Gomes i Denis Suárez. Durant bona part de la campanya, el croat i el manxec no havien agafat la seva millor forma. Ara que sí que la tenen, es nota més la diferència per la falta de progressió del portuguès i el gallec. André Gomes continua semblant un juvenil jugant entre veterans. Se li veuen maneres, però perd pilotes i ocasions per innocència i falta de caràcter. Ahir una de flagrant en una passada de gol de Messi, però es va deixar guanyar la posició per un rival de menys envergadura. I Denis hi posa voluntat i intenció, però li costa molt ser rellevant en el que fa.

L'altra dificultat va ser en el dibuix. Amb un 4-3-3 en defensa, l'equip de Luis Enrique va tenir dificultats per convertir-se en un 3-4-3 en atac, amb Messi per dins, perquè a Mascherano li va costar fer de lateral i extrem al mateix temps, com tan bé havia fet Sergi Roberto contra el Sevilla. A part de tot això, el Màlaga, tingui l'entrenador que tingui a la banqueta, té jugadors que anul·len bé la creativitat del Barça. Ja són unes quantes vegades recentment.

Veient les dificultats col·lectives, Messi va intentar generar ocasions des de la mitja punta. Suárez es va barallar amb els centrals i es deixava caure a la banda dreta. I Neymar va perdre la brillantor. Entre tot plegat, la primera part va acabar 1-0 i la segona feia molt mala pinta si no es produïa una sacsejada.

El partit demanava a crits més bon govern del Barça si no volia deixar escapar l'oportunitat de tenir el comandament de la lliga. Pensar en el gol no havia servit de gaire, i es tractava de tornar a pensar a jugar el partit. Sergi Roberto al carril dret i Iniesta d'interior en el lloc de Denis va ser la recepta de Luis Enrique. I quan va entrar Alcácer per Gomes, el 3-4-3 va ser clar. El cap d'operacions va continuar sent Messi, el blaugrana més lúcid i més ambiciós. I Sergi Roberto va ser el seu millor soci, sobretot després que Neymar va culminar el seu mal partit sent expulsat per l'àrbitre. El dibuix del Barça es va trencar quan l'equip intentava recompondre'l. La resta ja va ser remar a contracorrent. També contra l'àrbitre, que va culminar el seu recital d'equivocacions i compensacions empassant-se un penal que només ell, el que tenia més bona visibilitat de la jugada, va veure fora de l'àrea. El Barça, però, s'havia ajudat massa poc ell mateix per fer front a tantes dificultats. Estava esperant l'ocasió per poder comandar la lliga i la va desaprofitar quan la va tenir.