‘Ciao, caro Luis'
Doncs ves per on, abans haurà plantat cara a l'apatia del vestidor que no pas als qui releguen l'ús del català a una insultant, illetrada i xenòfoba simple qüestió identitària, si hem de suposar que Luis Enrique es va enfadar de debò a la mitja part del partit de dimarts a Torí, com va fer entendre en acabada l'anada perduda dels quarts de final d'aquesta edició de la Champions.
Ell mateix ens va estimular la memòria, quan va declarar que havia viscut els primers 45 minuts com la tercera part del 4 a 0 vergonyós del partit d'anada dels vuitens de final jugat a la capital de França contra el PSG. Ja aleshores, però, la falta de nervi de l'enginy futbolístic ens va semblar la confirmació d'una tesi que fa la impressió que al soci del Barcelona li costa d'entendre. I això que aquest any no han pas faltat partits on, amb la correcció professional, no n'hi ha hagut prou per contrarestar, dins i fora del camp, la bateria de recursos armats per derrotar-nos.
Per fer-ho curt, hem passat de parlar de tu a tu a Europa amb nou jugadors del planter a arrossegar-nos-hi amb l'èpica de les escorrialles d'uns contractes mal girbats, perquè no han estat redactats amb visió de relleu i aprenentatge, sinó amb la miopia del negoci. Per dir-ho ras, en el primer equip del Barça, ara hi ha més oficials que aprenents, més mestres que alumnes, més jugadors que van de corcoll que futbolistes amb la il·lusió descarada del triomf.
Si recordessin com aviat farà tres anys, després de la primera roda de premsa del nou entrenador del Barça, vam posar en relleu la lògica que parlés en castellà si era d'Espanya, que dimarts passat, a Torí, contestés en un italià fluid les preguntes en aquesta altra llengua romànica, ens hauria de fer pensar que la manera d'expressar una manera de ser que va poder aprendre en només dos anys a Itàlia o bé som incapaços de transmetre-la o bé l'hem amagada a les deixalles folklòriques de l'oblit.