La sort diuen que l'has de cercar. I expliquen que, per això mateix, només la trobes si la necessites de debò. Ningú no demana sort si no és com a darrer remei. I, per tant, ningú no se la troba si no la necessita. La sort la necessites quan ja ha fallat tot allò que no hauria d'haver fallat de cap manera, però que no ha resultat com tu voldries. La sort és una invocació.

Dit això, és ben cert també que la sort provoca un plaer i una eufòria especials. És addictiva. No seré jo qui negue aquesta característica, diguem-ne afrodisíaca, a la sort. Aconseguir un impossible deu ser, és, de les coses més excitants que hi ha, com els culers van poder comprovar en el famós 6-1 contra el París Saint-Germain. Aquells minuts que van des del gol de falta de Neymar fins al gol in extremis de Sergi Roberto seran molt difícils d'oblidar. Impossible. I les emocions que la gent va sentir a l'estadi o a casa seran segurament irrepetibles. Hi havia qui plorava i tot, qui s'abraçava, qui saltava com un boig.

Diuen, però, que no es pot jugar amb la sort una vegada i una altra sense incórrer en greu perill, sense jugar-se-la. I, sí, ja ho sé que en el 6-1 el factor determinant no va ser la sort. Però en va fer falta, de sort, això a veure qui és el valent que ho nega. Igual que en tornarem a necessitar contra la Juve. Molta. De nou. I potser és demanar massa.

Sincerament, no s'entén que després de l'espectacle global que va ser el 6-1 contra els francesos ara ens l'haguem de tornar a jugar contra els de Torí. Per invocar una altra nit màgica i una altra remuntada, per demanar als déus una mica (més) de sort sempre hi som a temps, i ves quin remei, escolta. Però no ho hauríem d'haver resolt amb un bon partit allà? No hauríem hagut d'aprofitar la inèrcia del fet d'haver deixat el món bocabadat? Pregunte.