Els moments decisius
La primera impressió va ser la bona. A aquests això no se'ls remunta. La Juve no és el PSG. Als equips amb tanta història no els tremolen les cames així com així. És cert que amb el pas dels dies les possibilitats del Barça no eren una quimera, sobretot si es donaven totes les condicions favorables. No va ser així. Les cartes estaven marcades des del partit d'anada, perquè el Barça va jugar de catxa. Segurament si en l'eliminatòria s'hagués tractat de jugar bé a futbol, ara el Barça seria a semifinals. Però ni l'anada ni la tornada s'han jugat en les condicions que convenien al Barça. A Torí no les va saber imposar i ell mateix es va negar la possibilitat d'establir-les ahir al Camp Nou, en què la pressa va substituir el futbol. Si només s'hagués tractat de guanyar el partit, segurament l'hauria guanyat. Havent de fer almenys tres gols, ni tan sols en va fer cap.
El partit es va acabar amb crits de “Barça! Barça!” i oneig de banderes, i és just que sigui així. Per l'intent de l'equip d'una remuntada impossible i pel crèdit que s'han guanyat els jugadors durant els últims anys. Però el Barça va pagar ahir els seus excessos en la irregularitat. Aquest equip s'havia fet un nom pel seu futbol, la seva fiabilitat i la seva constància. Les qualitats que ara només sap mostrar a estones. L'equip cau massa aviat a Europa, en la lliga no aprofita les ocasions i té l'últim cartutx diumenge al Bernabéu, i el comodí de la copa pot ser poc per a un equip que té Messi. Una Champions de les últimes sis és massa poc tenint el millor jugador del món.
En un partit en què el que comptava era el resultat, la primera part va acabar com havia començat, amb empat a zero. Però van passar moltes coses. Bàsicament, un partidàs entre dos equips en la seva versió més intensa. Si no hi va haver gols va ser segurament perquè als dos equips els va sobrar acceleració i els va faltar precisió. Perquè tot succeïa a les màximes revolucions. Les propostes dels dos entrenadors es van contrarestar. Allegri tenia un desig que va intentar fer realitat per tots els mitjans: replicar les condicions del partit de feia vuit dies a Torí. Si hagués pogut, hauria pintat la grada de blanc i negre, hauria tallat la gespa a la mateixa mida exacta i hauria decretat la mateixa temperatura i el mateix grau d'humitat. El que va poder fer va ser enviar el seu equip a fer una pressió alta dins el camp del Barça i a intentar atacar-lo. En això, evidentment, el va ajudar l'experiència d'Unai Emery al Camp Nou. Si el tècnic italià no podia replicar el partit exacte de Torí, el que no podia fer era caure en l'error de l'entrenador del PSG. Les condicions del partit d'anada no es van repetir per la senzilla raó que ahir el Barça sí que va fer acte de presència amb onze jugadors ficats en el partit.
La Juve va aconseguir que passés un quart d'hora abans el Barça no va poder agafar el fil del partit. L'equip de Luis Enrique va trobar sortida per a la pilota tot i la pressió alta dels visitants perquè estava més ben posat i jugava amb més determinació. El punt de partida era el 4-3-3 de l'equip de gala, però de seguida es convertia en un 2-5-3 quan es desplegava en atac. El Barça intentava que la intensitat no es confongués amb la pressa i no sempre se'n va sortir. Va posar a prova la defensa de la Juve, però en algun moment li hauria convingut un pèl més de pausa per poder acabar alguna jugada de manera més neta. La qüestió, però, és que ja s'havia apropiat el partit després del primer quart d'hora i havia empès la Juve a replegar el seu 4-4-2. La primera part va acabar amb empat a zero perquè la defensa bianconera va ser més eficient que l'atac blaugrana.
En la segona part va continuar l'intent estèril de fer un gol. Bàsicament perquè el Barça va continuar obsedit a atacar i atacar i a pensar en els gols en lloc de pensar en el futbol. Així, ni amb tots els davanters i Piqué a l'atac, la Juve no es va desordenar mai. I cada vegada es feia més tard. La mala relació amb els moments decisius va acabar condemnant el Barça.