Sergio García guanya el Masters d'Augusta. Es diu així de fàcil, però al golfista de Borriol li ha costat gairebé vint anys de carrera aconseguir el seu primer títol del Grand Slam. Ho ha aconseguit, precisament, quan ja havia fet les paus amb el seu paper de gran jugador que falla en els moments decisius en les grans ocasions. Quan per fi ha entès que no només ell té mala sort i que per guanyar no només fa falta tenir qualitat, sinó tenir la mentalitat adequada, ha aconseguit l'èxit que tant havia estat buscant. Sergio García s'havia arribat a convertir en un jugador insuportable per a la majoria dels seus companys i el públic per les seves males maneres en les errades i en els resultats. Fins que fa un parell de temporades ha començat a canviar i a no perjudicar-se ell mateix amb el seu mal perdre. Ara ja té la cobejada jaqueta verda d'Augusta. Però això tan sols l'iguala amb jugadors que també se l'han posat i que probablement no tindran més lloc que un apunt estadístic en els llibres d'història del golf, com ara Danny Willet, el guanyador de l'edició anterior. A García encara li queden anys per tenir un palmarès de Grand Slam a l'altura del seu talent. Si ha après la lliçó encara hi pot ser a temps.

Cristiano Ronaldo ha fet cinc gols al Bayern de Munic en els dos partits de quarts de final de la Champions. Que els dos més decisius han estat en fora de joc (mercès a la terrorista actuació de l'àrbitre hongarès Viktor Kassai) aviat només serà una nota al marge. El jugador portuguès ha passat de ser el que inflava les seves estadístiques en els partits menys transcendents i desapareixia en els grans, a aparèixer puntualment quan les càmeres i els focus estan encesos. I quan no marca, fins i tot el Bernabéu el xiula. Ell, però, ja té ben enfocat el que més li interessa, els títols individuals.