Unzué no és la solució
Independentment del que va passar en la tornada dels quarts de final de la lliga de campions contra el Juventus, al Camp Nou (0-0), el Barça ha cremat una altra època: el Dragon Khan que ha suposat el pas de l'asturià Luis Enrique per la banqueta culer. Llums i ombres, i un final inesperat quan ell mateix va avisar a mitja temporada que no continuaria la vinent i va enganxar la premsa amb els pixats al ventre. A partir de llavors, l'especulació sobre qui serà el nou entrenador és permanent, per molt que es vulgui relativitzar segons marqui l'actualitat.
Ernesto Valverde o Juan Carlos Unzué? L'etern aspirant o el segon de bord? No m'agrada especular, però vistes les circumstàncies ara mateix l'opció d'Unzué no em convenç. No m'agrada, no tant per com és ell (un gentleman), sinó per la conjuntura en què hauria d'assumir el timó del vaixell blaugrana. El Barça no necessita un simple complement a Robert Fernández –qui assumeix la màxima responsabilitat en la política de fitxatges, i així ho verbalitza davant dels mitjans–, sinó un contrapès (un caràcter que el faci reflexionar una mica abans de prendre les decisions): l'opció continuista podria quedar totalment eclipsada pels errors, majúsculs, que s'han comès en la planificació d'una plantilla que durant aquesta temporada, en més d'una ocasió, s'ha mostrat faltada de fons d'armari i que és plena de jugadors de sèrie B.
Per això, crec que l'afició agrairia aire fresc, malgrat que la meva sensació és que buscaran un perfil baix, emmotllable, per no fer ombra a les decisions de la secretaria tècnica. No obstant, el nou entrenador haurà de prendre decisions importants, i sobretot haurà de tenir veu pròpia per gestionar les sortides i arribades. Sortides, primer de tot sortides! Si la junta directiva no és prou hàbil per adonar-se de la complexitat de les decisions esportives que caldrà prendre aquest estiu –Ballarín i Deulofeu ja comencen a sonar amb força abans de l'arribada del nou entrenador (ai, ai, ai!)–, l'aficionat podria tornar a viure sensacions d'èpoques pretèrites marcades per noms com el de Serra Ferrer. Infaust record.
Dit això, potser avui més val pensar en el clàssic contra el Madrid i mirar de veure si podem salvar la lliga. El dia de Sant Jordi seria ben agradable rebre la rosa, sensualitat i bellesa, de la mà de Messi i el llibre (de comandament), d'un bon mig del camp que ajudi a tornar a visualitzar que el Barça sempre ha estat un equip que ha mimat el futbol. De fet, això l'ha fet diferent a l'etern rival durant tants anys, des que Cruyff va arribar a la banqueta. Molt bona diada a tothom.