En la roda d'escalfament del primer partit de pretemporada ja té l'afició a la butxaca amb el seu trot de maneres definitives i extenuades, pròpies de jugador amb llenguatge corporal, amb una gestualitat natural i empàtica de les que es poden tocar i que els seguidors, indefensos davant la violència del primer contacte visual, s'apropien a l'instant i amb la contracció de la felicitat a la cara.

Desemparats d'afinitats, vidus de fidelitats que cohesionin l'equip i l'afició perquè avui els jugadors canvien de samarreta com de vambes i raríssimament es poden establir nusos emocionals, de club, el llenguatge corporal és el cordó umbilical que trenca la distància que uneix la pista i la graderia. Com Pierre Oriola, ídol a València des del primer escalfament de pretemporada –i a Osca i a Sevilla per sempre més malgrat haver-hi jugat tot just un i dos anys–, hi ha un perfil de jugadors que en l'actualitat són indispensables per evitar que els clubs hagin d'aguantar la mirada a l'inhumà jou del resultat despullats, tot escoltant el batec moribund d'un pavelló mig buit. Jugadors narratius amb els quals la gent s'identifica perquè encomanen entrega sense condicions, resistència des de la inferioritat, un discurs gestual que transmet que el jugador està fent tot el que ell, aficionat anònim, podria fer en cas de ser a la pista. Sí o sí, des de l'esforç, des de l'expressió corporal més mineral i propera. També connecta amb el jugador que anota cinc triples com aquell qui bufa i fa ampolles o amb el que li garanteix vint punts per partit, el seguidor, però ho fa d'una manera remota i indolent perquè sap que per molt que ho intentés ell mai ho aconseguiria.

Altrament, de manera furtiva però amb l'ànima plena i el pit al vent, dona per segur que ell també podria córrer i saltar com un animal ferit, vaticinar esperança amb el simple moviment i posar cada galta per entrebancar l'avenç de l'enemic un dia sí i l'altre més. Òbviament és mentida, però des de la poma paradisíaca que sabem que això no té cap mena d'importància, cap ni una al costat de l'ardent creença que posseeix l'aficionat, que sent i viu la satisfacció de l'honestedat i que connecta pell a pell amb aquell jugador que cada partit li assenyala l'horitzó amb un caminar com de judici final.