Amèrica guanya
Fernando Alonso ha posat potes amunt la F-1 amb la decisió de saltar-se el GP de Mònaco (justament aquest…) per competir a les 500 milles d'Indianapolis i ha generat comentaris de tot l'entorn de F-1, més o menys interessats segons el paper que hi jugui cadascú. Els del gremi majoritàriament han dit pestes de l'asturià, amb poques excepcions. No entenen que se salti Montecarlo, el GP en què és menys important el motor, on si plou tot és possible. Però majoritàriament el que tenen és enveja que Alonso pugui desertar amb permís de McLaren i ells no. Un altre corrent d'opinió busca protegir el negoci, perquè si avui és Alonso, demà pot ser Räikkönen o Hamilton, que també els tenen ben posats.
Europa passa per ser la reserva de valors del planeta, per allò del Vell Continent i pel fet de ser el bressol d'Occident. També és on han nascut gran part dels espectacles esportius de masses. Però aquest fet no hauria de desembocar en cap superioritat moral. Vull dir que en totes les reaccions al voltant d'Alonso es detecta un menysteniment cap al que fan a fora, indescriptible però ben patent, que denota que Europa continua sent un paquiderm vell i atrotinat, reticent als canvis.
Als EUA ballen sobre un peu amb l'impacte que representarà Alonso a l'oval d'Indiana. Tant se val si acaba l'últim, perquè els americans són mestres venent producte. Aquí sumen la primera victòria. Tant és així que el campionat Indycar ha encarregat al seu pilot europeu més il·lustre, Oriol Servià, una gira promocional per diverses ciutats europees (Barcelona inclosa) per explicar com són les curses als EUA i què recoi és això dels ovals.
Hi ha una altra batalla que els americans han guanyat i que Europa, fins ara, ha subestimat, i és la de l'espectacle. La F-1 va desesperada per trobar un reglament que permeti que les curses les guanyin els pilots o, com a mínim, els estrategs, i no els enginyers d'un equip creant un monoplaça invencible. O, en segon terme, que hi hagi un mínim d'avançaments que trenqui la sensació de tren que ofereixen les curses des de la segona volta. A Amèrica ja fa anys que ho tenen resolt. Quan es van adonar que no hi havia mercat ni diners per a dos campionats d'alt nivell (tot i el seu potencial econòmic), els van unificar. Quan a Europa hem obert la porta a la tecnologia híbrida, caríssima i que només ajuda els equips rics, allà han confiat des de fa molts anys en la potència barata del turbo, han limitat de veritat l'aerodinàmica i han inventat eines com el push to pass (un plus de potència limitat en el temps) que el pilot administra com vol i quan vol. El resultat, nou guanyadors diferents en 16 curses l'any 2016, i cinc pilots i tres equips diferents que han estat campions en els últims sis anys. Alguna cosa deuen saber fer bé.