Les icones esportives modernes semblen estàtues gregues rejovenides, encara que costi de creure avui, que les veiem despullades als museus. Com que els atletes de l'antigor (anomenats gimnastes perquè competien nus –que és el que vol dir el terme grec gymnos– s'untaven el cos amb oli i sorra per protegir-lo del sol i de l'aire, si els veiéssim amb els ulls d'ara, ens semblaria que duen arrapada una samarreta de lycra o poliuretà a la manera de la que porten els jugadors de futbol a sota de la de l'equip que els paga.

Sotmesa, la cultura grega, als designis romans, el costum d'utilitzar un mercenari anònim per competir en nom del propietari dels estris de la cursa, l'any 129 va permetre a l'acabalat barceloní Luci Minici Natal Quadroni figurar com a guanyador d'una carrera de quadrigues de la 227a Olimpíada, com ens recorda una inscripció trobada a la base d'una estàtua del santuari d'Olímpia, un monument al seu nom situat a l'Anella Olímpica de Montjuïc i una novel·la, Barcino, de Maria Carme Roca.

Si la celebritat, doncs, en la història de l'esport, ja es veu que pot venir per altres mèrits que els de forçar la resistència de l'estructura orgànica que ens aguanta, potser no cal fer escarafalls de la inclusió dels jocs electrònics en una competició olímpica ni de la transformació dels models llegendaris basats en la noblesa per designació divina en la generació de la idolatria moderna fonamentada en el pes de la imatge.

Veure, el dia de Sant Jordi, com Lionel Messi s'acarava a la graderia del coliseu madrileny amb la samarreta del Barça estesa com una senyera va retornar-nos la imatge d'ell mateix sobre els braços estesos com una massa enfervorida al Camp Nou el dia de la remuntada contra el PSG. En tots dos casos, la samarreta interior arrapada al cos com una cota de malla moderna era blava com la sang d'una nova mena de príncep redemptor.