Hi va haver més partit del que diu el resultat. El Barça va atacar dificultosament i l'Espanyol va defensar-se bé. La diferència, més que futbolística, va ser en la capacitat de concentració. Tots dos la van mantenir en la seva faceta, excepte Jurado, que va cometre l'error més penalitzable. I, al capdavall, decisiu. El joc d'equilibris es va trencar en aquella jugada i el partit ja no va tenir retorn possible al passat. El futur va ser del Barça perquè el joc es va obrir de manera suficient perquè la seva qualitat s'imposés. El Barça manté la seva pugna per la lliga i l'Espanyol, passat el seu partit de l'any, ja no té més estímul que acabar la temporada de la manera més decent possible.

La primera part va ser de domini del Barça però del gust de l'Espanyol. Van passar massa poques coses pel que necessiten els blaugrana i les suficients perquè els blanc-i-blaus no se sentissin massa incòmodes. El 0-0 en els primers quaranta-cinc minuts entrava més dins els plans dels locals que en el dels visitants. L'Espanyol no va revelar el seu pla real fins al cap de deu minuts de començar. Quique Sánchez va encarregar de sortida als seus homes que pressionessin amunt els visitants com si el partit no hagués de durar noranta minuts. Aquell ritme era impossible aguantar-lo, però podria ser útil per al seu pla general del partit. Si l'Espanyol sorprenia el Barça, podia posar-li el partit molt costa amunt. I a punt va estar de fer-ho, en una bona deixada de Caicedo per a Jurado, que es va atribolar i va creuar massa la pilota davant Ter Stegen i la paràlisi defensiva blaugrana. La sortida intensa de l'Espanyol no va servir-li per agafar avantatge quan el Barça encara no estava situat sobre el camp, però sí que va servir per enviar el missatge que per arribar a l'àrea de Diego López hauria d'invertir esforç i bon joc.

El Barça va trigar deu minuts a empènyer l'Espanyol a aplicar el seu pla general, que era replegar-se ordenadament al darrere i dificultar el moviment de pilota del Barça. I, puntualment, situar-se en posició de pressió home a home a tot el camp. A l'equip de Luis Enrique li va costar agafar el fil del partit. Del que li convenia, si més no. Perquè quan va començar a jugar a camp contrari li va passar una cosa que li ha passat moltes vegades aquesta temporada. Va voler fer el primer gol abans de jugar bé a futbol. Més jugades que joc. I començava les jugades i les acabava sense haver tingut temps d'ajuntar-se i crear el clima d'ofec que fa claudicar els rivals. El seu joc era massa directe, amb passades més llargues que curtes. D'aquesta manera, tenia dificultats en la precisió per culminar-les amb èxit i per superar els centrals blanc-i-blaus quan arribava a l'àrea. I quan perdia la pilota, li costava tornar-la a recuperar perquè no estava prou agrupat per poder fer una pressió efectiva. També és veritat que era una temptació intentar aprofitar els espais en la transició defensiva de l'Espanyol. Messi ho va intentar sovint amb les seves passades teledirigides, però els defenses i els migcentres locals van estar sempre molt atents. I en atac estàtic l'Espanyol va estar molt segur sempre.

En la segona part el menys interessat en un canvi d'escenari era l'Espanyol. La posada en escena, doncs, va ser la mateixa. Però hi va haver un succés imprevist. L'Espanyol va cometre l'errada que estava esperant que cometés el Barça. Jurado es va equivocar greument en la sortida de la pilota i Suárez no va perdonar. Va ser l'equip de Sánchez el que va espatllar la feina que havia fet fins llavors. I a partir d'aquest succés sí que ja no li valia la mateixa posada en escena. Amb el camp més obert l'Espanyol va quedar més desprotegit de la qualitat dels blaugrana, que es va acabar imposant en una jugada finíssima de Messi i acabada amb classe per Rakitic. S'havia acabat la resistència local i l'equip de Luis Enrique va aprofitar que el partit, per fi, feia baixada.