Ja em perdonareu, però tot plegat costa d'entendre. Com que el Real Madrid és a un pas de la final de la Champions, el seguidor barcelonista està deprimit. S'entén que la rivalitat provoqui malestar i que, posats a escollir, l'aficionat del Barça prefereixi veure l'Atlético de Madrid a Cardiff. Fins aquí, normal. Més, no. Perdre la moral perquè Ronaldo fa un altre hat-trick, no cal. Veure que el Bernabéu és una olla d'eufòria i molestar-se, tampoc. Només faltaria! Observar com Nacho, Lucas Vázquez i Marco Asensio, la gent de la casa, surt des de la banqueta per solucionar els problemes, i enfadar-se amb el món, en fi, no és necessari. Ni tampoc que apareguin erupcions cutànies quan surt per la tele Florentino Pérez i la seva llotja. I si tot plegat ho traslladem a l'escenari institucional, encara menys. El fet que el Real Madrid estigui en disposició d'aixecar la seva dotzena copa d'Europa no hauria d'alterar el full de ruta del Barça.

Es tracta de pensar en gran o de fer una passa enrere, d'allargar el relat d'una història meravellosa que ja dura vint-i-cinc anys i que no fa gaire va convertir el Barça en la referència mundial de la pilota o de tornar a conviure amb el club de les excuses i les cortines de fum després de cada victòria del Real Madrid o de cada fracàs blaugrana –que, per cert, sovintejaven–. És afrontar la realitat de cara o recuperar la tàctica de l'estruç. És tancar l'entrenador sense necessitat d'enquestes i fitxar futbolistes sense filtrar els seus noms abans per veure la reacció popular. És obrir la porta del primer equip per acabar amb l'èxode de les joves promeses que amb 16 anys signen el seu primer contracte laboral ben lluny del Camp Nou. És fer el que calgui per deixar de ser un trist espectador de les decisions importants que altres prenen a la FIFA, a la UEFA, a la federació espanyola. I posar fi als litigis que taquen extraordinàriament la imatge del Barça. Ahir dues bufetades més, els columbaris i el cas DIS-Neymar. Bartomeu, doblement investigat. I el Barça. Això sí, cal finalitzar el que calgui sense una nova condemna per a l'entitat. La primera va ser tan vergonyosa que repetir l'esperpent no tindria qualificatiu. Són tantes coses que cal afrontar que el barcelonisme necessita viure amb el cap ben alt, orgullós del camí recorregut i conscient que cal que els dirigents barcelonistes encertin en les seves decisions.

Mirar a Madrid no és saludable ni efectiu. No serveix per a res. Si són a Cardiff, millor per a ells. Que el Barça no guanyi la lliga o la Champions no és bo per a l'entitat. I no perquè el Real Madrid guanyi un títol, sinó perquè el fet és el mateix si l'orelluda, per exemple, l'aixeca la Juve. El cas és que no la guanya el Barça. No millora res que un dia un jutjat s'atreveixi a condemnar Florentino Pérez per qualsevol causa; el que cal és que cap dirigent del Barcelona passi mai més pels jutjats... i així seguiríem cas per cas fins a l'avorriment. Projecte. Es tracta de tenir les idees clares i caminar recte. De celebrar allò que guanyes i prescindir de les derrotes del rival. De ser crític per evolucionar. De no veure fantasmes pertot arreu. Ni conspiracions. De ser gran no només de paraula. També de fets. I, amb tots els respectes, la setmana ha despullat massa actors d'aquesta pel·lícula. Que una bona setmana blanca no ho confongui tot.