Renovació profunda
El 24 d'octubre de 1929, pocs dies després que el prestigiós economista nord-americà Irving Fisher afirmés públicament que el preu de les cotitzacions havien assolit “un alt nivell permanent”, es va enfonsar la borsa de Wall Street. El Dijous Negre va ser l'inici del crac del 29. Fer pronòstics és un exercici arriscat. No facin cas dels qui vaticinen que el Madrid del senyor Castor (la gran estafa al ciutadà!), volia dir Pérez, farà el doblet.
Dita aquesta nota d'optimisme, entrem en matèria: el Barça ha de tenir una plantilla competitiva per poder aspirar a guanyar la Champions i la lliga; és a dir, els grans objectius que justifiquen el nostre pressupost i les nòmines astronòmiques que paguem, tant als jugadors com als tècnics. I no és el cas, lamentablement.
Després de la remuntada contra el PSG vaig apuntar que nou jugadors de l'onze inicial d'aquella nit figuraven en l'alineació titular de la final de Berlín contra la Juventus. Han passat dues temporades senceres des de l'inoblidable 9 de juny del 2015, i no es pot dir que el club s'hagi mostrat passiu a l'hora de reforçar l'equip, ja que hem contractat efectius per a totes les línies: Vidal i Digne als laterals, Umtiti a l'eix de la defensa, Turan, Gomes i Denis al mig del camp, Alcácer a la davantera (i, fins i tot, un porter resignat a ser suplent, Cillessen). Però la crua realitat és que, avui dia, la situació ha empitjorat. Per començar, no tenim ni aquell Alves (per cert, quan ara el veus a la Juve penses que allà es troba amb una competència que aquí no tenia i que no té Alba, per exemple...), ni aquell Pedro ni aquell Xavi. I, en canvi, dels fitxatges fets, llevat d'Umtiti, cap ha meritat prou per continuar al Barça.
Encara avui penso que el nostre onze de gala continua sent, fresc i en plenitud, el millor d'Europa. Aquells nou titulars de Berlín són igual de bons, però són –també– dos anys més grans. I, sobretot, acumulen dues llargues, intenses i exigents temporades més de desgast físic i mental. En aquest sentit, els recanvis per poder aplicar les indispensables rotacions de qualitat ens han fallat estrepitosament.
Així que, dos anys i uns quants fitxatges després, necessitem fer –inexcusablement– una renovació profunda de la plantilla que s'ha de fer, comptat i debatut, fitxant un central, dos laterals, dos migcampistes (tot i que Sergi Roberto s'ha guanyat els galons en aquesta –la seva– posició) i un davanter (imprescindible).
Competir al vestidor
Les noves adquisicions ja no s'han de fer en clau de dosificar els titulars, avui insubstituïbles. No, senyor! S'han de firmar primeres espases, jugadors consagrats –que tots ja coneixem– o el pura sang –que una secretària tècnica eficient ha de conèixer– amb potencial i ganes de menjar-se el món.
Parlem de futbolistes de molta qualitat i amb molt de caràcter, talents amb credencials de titularitat. I això també val per al davanter que reclamo, només faltaria! Perquè, excepte Leo Messi (l'únic intocable), al Barça de la temporada que ve ningú hauria de tenir el lloc adjudicat per ser qui és. El verb competir s'ha de començar a conjugar al vestidor, per guanyar-se el lloc. Aquest factor és clau. Confio que el nou tècnic ho tingui clar...
Que una cosa és la retòrica i una altra la praxi? Que no tenim prou diners? Que amb un parell de retocs i recuperant Deulofeu ja n'hi ha prou?... Gràcies, però per riure ja miro The Simpsons amb el meu fill petit.
