L'adhesió del Barça al Pacte Nacional pel Referèndum és tan natural com respirar i així hauria de ser rebuda i entesa, aquí i arreu, demagogs interessats a banda. Si es conegués la història, tal decisió no mereixeria ni la categoria de notícia. El FC Barcelona és el que és fa més d'un segle i només hauríem de reivindicar que la pràctica esportiva marxés a l'altura de la teoria assumida. Malgrat que certes directives de les darreres quatre dècades hagin perpetrat mans i mànigues per buidar d'ideologia el formidable simbolisme de l'entitat, no ho han aconseguit. Llàstima que no existeixi coherència amb un majoritari percentatge de la massa social, distret amb les minses esperances d'èxit esportiu en espera de miraculoses ensopegades alienes. Just com en els vells temps de Núñez, igual que quan regnaven la mediocritat i l'excusa permanent. Sembla que només interessi evitar el malson de veure el Madrid completant la dotzena de Champions. Per tant, enlairant una mica el debat, benvinguda sigui l'adhesió.

Amb el suport al referèndum, el club expressa fidelitat a la seva ànima. La que cal i falta en àmbits purament esportius, quan tornem al costum de viure i sentir segons guanyi o perdi el màxim adversari, tradició superada durant els anys en què el Barça va liquidar atàvics complexos i es decidí, que ja tocava, a ser protagonista únic de la seva existència. Si ho voleu, el Maligne haurà guanyat la lliga per nombrosos ajuts arbitrals i no hi haurà qui us tregui raó, en especial si busqueu solidaritat entre les files dels fanàtics més irreflexius, aquells que viuen instal·lats en el pretext i mai no exigeixen que es treballi com cal a casa. Simplement, com s'aconseguia en els anys de màxima esplendor, d'acord amb allò que la humanitat va entendre com el “model blaugrana”. Es veu que tothom va aprendre l'admirada lliçó tret d'aquí, lloc on anem passant els dies pregant per prodigis sense adonar-nos de la feinada que se'ls ha girat als responsables del club, gens hàbils per saber despatxar-la, segons queda comprovat. Dels afers judicials, ni en parlem. Com que no surten a les portades, ni se'n parla a les tertúlies, deu ser que no són notícia, que no llencen tones de fang sobre la imatge del club, enterbolida pels tripijocs d'aquells en qui el barcelonisme ha dipositat la confiança de gestió. D'això, ni piu. Es veu que no té importància. En canvi, en donem a un fet natural com el suport a la voluntat majoritària del país, el desig de decidir el nostre futur.

En la praxi futbolística, ha arribat el maig i el més calent és a l'aigüera. Només esperem prodigis, la resta tant se'ns en dona. De moment, després de despatxar el Vila-real, la vida continua igual. És a dir, sense renovar l'únic indiscutible, sense saber qui coi es farà càrrec d'una banqueta cada cop més feréstega, amb certs diaris farcits de reforços i rumors com si ja cada dia fos juliol i calgués omplir pàgines i, naturalment, sense demanar cap mena de responsabilitats als gestors. En temps de Messi, mai no ens hauríem de conformar amb un hipotètic títol de copa, autèntic sacrilegi. El declivi comença a ser evident. Entre mil excuses i distraccions, ja convé trobar alguna decisió digna, de nivell. Simplement, com s'espera del millor Barça.