SPQR és política
Arran de les reaccions hagudes després que el FC Barcelona s'adherís al Pacte Nacional pel Referèndum sobre el futur de Catalunya, fa gràcia sentir i llegir els nacionalistes espanyols del Partido Popular, Ciudadanos i del PSOE com l'acusen de llurs mals. I és interessant constatar com el llenguatge defenestrat de la comunicació moderna (aquest “llurs”, per exemple) ens resulta indispensable per entendre'ns (raó que explica la intencionalitat de desprestigiar-lo, com es fa evident). Cal reconèixer, doncs, que són dels propis mals de barrejar política i esport d'allò de què aquestes organitzacions ultranacionalistes acusen la institució barcelonista.
Però no fa pas gràcia perquè projectant els seus interessos polítics en la decisió d'una entitat esportiva catalana quedin retratats com uns cínics, o directament com uns mentiders (que segurament és el terme menys noble que els correspon) si recordem com fan voleiar la bandera espanyola així que els vents esportius els són favorables, sinó perquè en considerar natural l'exaltació nacionalista d'Espanya, no és que mostrin la ignorància pròpia dels creacionistes, és que mostren la mala jeia de l'Espanya profunda.
Buidant de capacitat política un club esportiu, pretenen fer el mateix que l'invent folklòric de la inefable canción española dels anys més il·lustratius de la uniformitat nacional que reclamen (els 40-60 de la dictadura militar que encara respecten) i castrar el dinamisme social dels grups de persones que es cohesionen al voltant d'una entitat esportiva.
Vol, tota aquesta patuleia, que tinguem el Barça com el gatet que s'entreté amb una madeixa. I tenen raó, amb la seva lògica, perquè tal com va deixar clar la sentència del 2010 del tribunal polític que és el Tribunal Constitucional espanyol –com defensa el catedràtic Francesc de Carreras–, res català no existeix si no és a major glòria del senat i el poble de la Roma decadent d'Espanya.