Les cinquanta espelmes del Reus

Poques vega­des un juga­dor haurà dei­xat tanta empremta en tan sols un any com el por­ter por­tuguès Pedro Hen­ri­ques ho ha fet al Reus, el fla­mant campió d'Europa, pro­cla­mat ahir a Lleida tot just el dia que el club cele­brava el cin­quantè ani­ver­sari de la seva pri­mera copa d'Europa. També és cert que dubto que després del que va pas­sar dis­sabte, la política de ces­si­ons del Ben­fica sigui la mateixa. Hen­ri­ques està cedit pel club lusità i va ser un dels grans artífexs de l'eli­mi­nació de l'equip de les àligues, el seu club de pro­cedència, en un par­tit en què els del Baix Camp van estar amb l'aigua al coll i van sobre­viure amb res­pi­ració assis­tida i fe i que va tenir tots els ingre­di­ents d'un gran duel euro­peu. L'any vinent, Hen­ri­ques i Tra­bal tor­na­ran a com­par­tir la por­te­ria de l'equip de Pedro Nunes. Hen­ri­ques és una garan­tia en les tan­des de penals. L'any pas­sat ja la va gua­nyar també en les semi­fi­nals con­tra el Barça entrant en acció exclu­si­va­ment en els llançaments de penes màximes. En les fal­tes direc­tes, és capaç d'esti­rar la cama en l'última dècima de segon quan el llançador ja visu­a­litza el gol i sal­var una diana segura quan el juga­dor que té al davant ja l'ha enga­nyat amb el doble ganxo, reacció que es va veure dis­sabte almenys en un parell d'oca­si­ons. Enguany a Reus s'ha con­ver­tit en un por­ter total, com va demos­trar ahir en la final. El capítol d'herois del títol roig-i-negre és com­par­tit. Marc Torra també ha dei­xat empremta en tan sols un any, tot i que ja hi arri­bava amb l'eti­queta de gran figura. Casa­no­vas i Marín van tor­nar ser vitals, igual que Sal­vat, sem­pre fona­men­tal en tas­ques menys agraïdes i que dis­sabte va mar­car un penal de pura super­vivència en la tanda. L'impa­ga­ble Pla­tero també és una peça impres­cin­di­ble. L'afició, però, es mereix un capítol a part. Sense el seu alè, el títol pro­ba­ble­ment no hau­ria estat pos­si­ble. El Reus va començar a gua­nyar-lo en la tor­nada dels quarts con­tra el Porto, quan es va accen­tuar la sim­bi­osi entre el públic i l'equip.

En un ordre més gene­ra­lista, suposo que el par­quet de càmera lenta i claus peri­llo­sos arran­jat a corre-cuita va per­ju­di­car els juga­dors més explo­sius i de més classe, però com que n'hi havia en tots els equips els greu­ges van que­dar difu­mi­nats. Mal­grat la superfície defec­tu­osa, el Reus i el Ben­fica van donar un gran espec­ta­cle en la pri­mera semi­fi­nal, el millor par­tit de la final a qua­tre. Sigui com vul­gui, és clar que al Barça no li prova ser orga­nit­za­dor i no poder jugar al Palau. L'any 2011 ja va fer un expe­ri­ment simi­lar a Andorra i va caure en els quarts con­tra el Porto. El Reus va per­dre aque­lla final con­tra el Liceo de Jordi Bar­galló, que ahir no va poder evi­tar l'èxtasi roig-i-negre.