Quan Neil Armstrong saltironejava per la Lluna i Joan Carles de Borbó era erigit amb trempera com l'hereu del sistema, entre els cims més punxeguts de les Guilleries es fundava amb reminiscències bilbaïnes la Unió Esportiva Osor. Cinquanta anys després d'aquella xifra juganera amb gust de vi i de roses, en aquest país escanyolit hi perduraven dues realitats inamovibles: els hereus de Franco persistien a condecorar el botxí, i l'Osor competia en la darrera categoria del futbol federat. Per això, el segon fet, esgotat d'apreciar com el primer es converteix en un vici perpetu, ha decidit tirar pel dret i s'ha esborrat de la llista amb un ascens epicorural que ens recorda el motiu pel qual va ser escrit a mitjan del XIX el Codi de Cambridge: posar les individualitats futbolístiques al servei de les alegries del col·lectiu. Així doncs, un ascens com el de l'Osor no deixa de ser una sàtira a les llotges on l'esport és un pretext per cobrir de merda el respectable i, alhora, una oda al dia a dia amateur, en què l'esforç personal i econòmic va encarat a mantenir viva la flama identitària d'un poble encabit en un grup de WhatsApp, i on segurament les desavinences van quedar posposades amb abraçades d'eufòria de dos veïns que es titllen mútuament d'imbècils, però que s'aferren amb un bram de felí en zel per l'èxit d'un relat compartit.

En definitiva, i després de comparar l'exultació d'una vila per un ascens a tercera catalana amb l'exhibicionisme egofàl·lic de qualsevol estrella mundial, penso que amb els anys m'he tornat més del rugit trencat del lleó de les Guilleries seduint el cos jovenívol de l'amant de Jaume I, que de contemplar la corruptela abraçant-se des de la llotja de Cardiff en nom d'un esport que ells degraden amb bitllets marcats, i és que hi ha diumenges que el futbol està més a prop de les mines d'Osor que de qualsevol estadi de primera divisió. Lleons de les Guilleries, uniu-vos!