El final del cholisme

Eli­mi­nació meres­cuda. Cer­ta­ment, vaig tenir la sen­sació que podia reviure una nit de glòria, encara que pres­tada sent un culer com soc, quan en el minut 16 de la pri­mera part el Cal­derón embo­gia amb el segon gol de l'Atlético de Madrid, en la tor­nada de la final de Cham­pi­ons con­tra l'etern rival. Però l'ale­gria de veure la rauxa colc­ho­nera por­tada a l'extrem –gai­rebé entro­nit­zant a la gespa els cants moti­va­dors que tant el Cholo Sime­one com l'afició havien fet abans del par­tit als juga­dors–, va durar el mateix que la rapi­desa amb què l'equip va tor­nar a adqui­rir vicis pas­sats i va cedir la ini­ci­a­tiva del seu fut­bol al rival.

En la segona part van venir les pres­ses, quan el Real Madrid va fer el seu golet gai­rebé en el temps afe­git del pri­mer acte del par­tit i posava l'eli­mi­natòria cap per avall de nou. I que no s'ho podien pen­sar? Que no comp­ta­ven que si dei­xa­ven con­tro­lar la pilota als blancs era molt pos­si­ble que fora­des­sin la seva por­te­ria? El cho­lisme pot haver fun­ci­o­nat per fer un equip capaç de com­pe­tir dig­na­ment amb els dos grans del fut­bol espa­nyol, però mai per poder-los igua­lar en la manera de jugar a fut­bol. I, és aquí on s'aca­ben notant les diferències: ni Sime­one ha pogut dei­xar de fer que l'Atlético sigui El Pupas ni durant tot aquest temps l'Atlético ha tin­gut la temp­tació de voler igua­lar (en el tracte i l'estima a la pilota) la manera com ho han fet els dos grans d'Europa.

De ben cert, hi ha hagut ale­gries per a l'afició. Però, també en el fut­bol només els que gua­nyen pas­sen als annals de la història, n'escri­uen una pàgina. Només gua­nyant la lliga de cam­pi­ons s'hau­ria pogut tan­car un capítol, ara ina­ca­bat, de la història del fut­bol espa­nyol. I, des­gra­ci­a­da­ment per als blanc-i-ver­mells, ha estat l'etern rival el que rei­te­ra­da­ment els ha fet pupa i ha esmi­co­lat les ànsies que tots tenien de poder fer el sor­passo. La manera com fa una set­mana es va caure en aques­tes semi­fi­nals ha estat acla­ri­dora: el cho­lisme, impreg­nat a l'ima­gi­nari col·lec­tiu dels juga­dors, no és capaç de con­ce­bre una nit màgica por­tant sem­pre la ini­ci­a­tiva en el joc, fins i tot sabent que ja no hi ha res a per­dre. Quan gai­rebé la té empa­tada, amb un Madrid en estat de xoc, deixa de bri­llar i espe­cula: torna a les arrels porteñas, tos­ques i agres, matus­se­res i fos­ques.

A la història del Vicente Cal­derón sem­pre recor­da­ran el pas de Sime­one. Ben fet! Però, també el recor­da­rem com l'etern aspi­rant a con­quis­tar el màxim títol euro­peu, que es va resis­tir. Pos­si­ble­ment, perquè el tècnic argentí mai va pre­ten­dre fer el sor­passo al seu rival de la Cas­te­llana pen­sant en gran.