El final del cholisme
Eliminació merescuda. Certament, vaig tenir la sensació que podia reviure una nit de glòria, encara que prestada sent un culer com soc, quan en el minut 16 de la primera part el Calderón embogia amb el segon gol de l'Atlético de Madrid, en la tornada de la final de Champions contra l'etern rival. Però l'alegria de veure la rauxa colchonera portada a l'extrem –gairebé entronitzant a la gespa els cants motivadors que tant el Cholo Simeone com l'afició havien fet abans del partit als jugadors–, va durar el mateix que la rapidesa amb què l'equip va tornar a adquirir vicis passats i va cedir la iniciativa del seu futbol al rival.
En la segona part van venir les presses, quan el Real Madrid va fer el seu golet gairebé en el temps afegit del primer acte del partit i posava l'eliminatòria cap per avall de nou. I que no s'ho podien pensar? Que no comptaven que si deixaven controlar la pilota als blancs era molt possible que foradessin la seva porteria? El cholisme pot haver funcionat per fer un equip capaç de competir dignament amb els dos grans del futbol espanyol, però mai per poder-los igualar en la manera de jugar a futbol. I, és aquí on s'acaben notant les diferències: ni Simeone ha pogut deixar de fer que l'Atlético sigui El Pupas ni durant tot aquest temps l'Atlético ha tingut la temptació de voler igualar (en el tracte i l'estima a la pilota) la manera com ho han fet els dos grans d'Europa.
De ben cert, hi ha hagut alegries per a l'afició. Però, també en el futbol només els que guanyen passen als annals de la història, n'escriuen una pàgina. Només guanyant la lliga de campions s'hauria pogut tancar un capítol, ara inacabat, de la història del futbol espanyol. I, desgraciadament per als blanc-i-vermells, ha estat l'etern rival el que reiteradament els ha fet pupa i ha esmicolat les ànsies que tots tenien de poder fer el sorpasso. La manera com fa una setmana es va caure en aquestes semifinals ha estat aclaridora: el cholisme, impregnat a l'imaginari col·lectiu dels jugadors, no és capaç de concebre una nit màgica portant sempre la iniciativa en el joc, fins i tot sabent que ja no hi ha res a perdre. Quan gairebé la té empatada, amb un Madrid en estat de xoc, deixa de brillar i especula: torna a les arrels porteñas, tosques i agres, matusseres i fosques.
A la història del Vicente Calderón sempre recordaran el pas de Simeone. Ben fet! Però, també el recordarem com l'etern aspirant a conquistar el màxim títol europeu, que es va resistir. Possiblement, perquè el tècnic argentí mai va pretendre fer el sorpasso al seu rival de la Castellana pensant en gran.