El Girona torna a tru­car a la porta de pri­mera. El 17 de juny de l'any pas­sat vaig publi­car en aquest mateix espai un arti­cle titu­lat “Les peti­tes coses”. Era el dia abans del Girona-Osa­suna amb l'ascens a pri­mera divisió en joc. S'aca­bava així: “Dilluns, com sem­pre, tor­naré al bar. I ja m'ima­gino la cara d'en Robert si tot va bé. Hi haurà abraçada. Són les peti­tes coses que s'han d'assa­bo­rir.” Ha pas­sat gai­rebé un any i tinc l'abraçada pen­dent. El Girona va per­dre aquell par­tit 0-1 i va ser l'Osa­suna el que va aca­bar pujant. En Robert, el pro­pi­e­tari del bar res­tau­rant on vaig gai­rebé cada dia, ja fa dies que té clar que aquest cop serà el defi­ni­tiu. “Aquest any sí.” Ho diu amb con­ven­ci­ment, amb una mitja ria­lla i amb el punt de prudència d'un segui­dor fidel que ha tas­tat en pri­mera per­sona l'amar­gura del dia del Lugo, la des­feta con­tra el Sara­gossa, la festa de l'Alme­ria i el sotrac de l'Osa­suna. Dis­sabte era al camp del Lle­vant després de reclu­tar tota la família per donar el ser­vei del dinar i que­dar alli­be­rat per anar a veure el seu Girona, tot i que la coin­cidència amb el Temps de Flors reco­ma­nava ser al peu del canó. Però qui ha fet cos­tat a l'equip cada cap de set­mana, qui ha anat a Mon­ti­livi amb tar­des de fred i pluja, qui ha viat­jat al camp del Rayo, l'Osca, el Sara­gossa i el Mirandés aquesta tem­po­rada s'ha gua­nyat el dret de veure en directe un ascens històric. La per­sistència en el tre­ball ben fet ha de tenir recom­pensa i també l'ha de tenir la per­sistència dels segui­dors fidels que sem­pre hi són. Avui, en Robert estarà pen­dent del Getafe-Elx, cons­ci­ent que la tri­ple caram­bola en un mateix cap de set­mana és com­pli­cada, però segur que l'any vinent veurà el Barça i el Madrid a Mon­ti­livi. I, després de gai­rebé un any, podré com­plir el deute de les peti­tes coses. No sé si serà dilluns vinent, però hi haurà un dilluns, ben aviat, on podré fer l'abraçada de pri­mera que tinc pen­dent.