Ara que Raimon s'acomiada dels escenaris amb un concert deliciosament benvolent, m'aferro a una de les màximes que el cantant de Xàtiva ha popularitzat: “Qui perd els orígens, perd identitat.” Una frase que no sé com deu ressonar al cap de Roger Federer, a qui molts defineixen com el millor tennista de tots els temps, i tot un senyor a la pista. Una imatge que dista molt del Roger Federer adolescent.

Ara fa tot just setze anys, a Roma, en el torneig de l'any 2001, s'enfrontaven la gran promesa del tennis suís, un jove Federer de només 19 anys, i un company de generació, el rus Marat Safin. El partit era una cosa de bojos. Crits. Raquetes contra el terra. Gestos. Desconcentració. Un aquelarre que no hi havia per on agafar. Per això, durant un descans en el segon set, als marcadors de la pista es va projectar un recull d'imatges de tots dos, enrabiats. Era una mena de performance estrident de dos paios armats amb una raqueta. Federer, en veure-ho, va tocar fons. Es va dir a si mateix que el camí rebel que havia emprès fins aleshores havia de morir allà mateix. Que havia de deixar enrere aquell nen que buscava la manera que l'expulsessin de les pistes d'entrenament de la Federació Suïssa de Tennis i així poder tornar a casa. Havia de decidir si valia la pena lluitar per mirar de guanyar permanentment, adverbi sumament rellevant de la seva trajectòria, com ho va fer, o seguir conformant-se a haver jugat i perdut la final de l'obert dels Estats Units de la categoria júnior del 1998 contra David Nalbandián.

El mateix Federer dibuixa les claus del canvi en dos factors. El primer, la relació que va establir amb qui encara és la seva parella i mare dels seus fills. Segons ell mateix, Mirka Vavrinec ha estat, emocionalment, sempre un pas al davant seu. I això l'ha ajudat i l'ha fet canviar. El segon factor, aquell videomarcador del torneig de Roma. Veure's allà, sabent que al mateix temps allò s'emetia per televisió, el va fer sentir tan avergonyit i petit que no li va quedar cap altra sortida que la humilitat. Un substantiu que, avui en dia, sembla que l'hagi dut sempre dins la motxilla. I la frase que resumeix aquest canvi: “Sempre he sabut que tenia talent, però no tenia ni idea de tot el que podia aconseguir.”

Ara que Raimon s'acomiada dels escenaris amb un concert deliciosament benvolent, m'aferro a una de les màximes que el cantant de Xàtiva ha popularitzat: “Qui perd els orígens, perd identitat.” Una frase que no sé com deu ressonar al cap de Roger Federer, a qui molts defineixen com el millor tennista de tots els temps, i tot un senyor a la pista. Una imatge que dista molt del Roger Federer adolescent.

Ara fa tot just setze anys, a Roma, en el torneig de l'any 2001, s'enfrontaven la gran promesa del tennis suís, un jove Federer de només 19 anys, i un company de generació, el rus Marat Safin. El partit era una cosa de bojos. Crits. Raquetes contra el terra. Gestos. Desconcentració. Un aquelarre que no hi havia per on agafar. Per això, durant un descans en el segon set, als marcadors de la pista es va projectar un recull d'imatges de tots dos, enrabiats. Era una mena de performance estrident de dos paios armats amb una raqueta. Federer, en veure-ho, va tocar fons. Es va dir a si mateix que el camí rebel que havia emprès fins aleshores havia de morir allà mateix. Que havia de deixar enrere aquell nen que buscava la manera que l'expulsessin de les pistes d'entrenament de la Federació Suïssa de Tennis i així poder tornar a casa. Havia de decidir si valia la pena lluitar per mirar de guanyar permanentment, adverbi sumament rellevant de la seva trajectòria, com ho va fer, o seguir conformant-se a haver jugat i perdut la final de l'obert dels Estats Units de la categoria júnior del 1998 contra David Nalbandián.

El mateix Federer dibuixa les claus del canvi en dos factors. El primer, la relació que va establir amb qui encara és la seva parella i mare dels seus fills. Segons ell mateix, Mirka Vavrinec ha estat, emocionalment, sempre un pas al davant seu. I això l'ha ajudat i l'ha fet canviar. El segon factor, aquell videomarcador del torneig de Roma. Veure's allà, sabent que al mateix temps allò s'emetia per televisió, el va fer sentir tan avergonyit i petit que no li va quedar cap altra sortida que la humilitat. Un substantiu que, avui en dia, sembla que l'hagi dut sempre dins la motxilla. I la frase que resumeix aquest canvi: “Sempre he sabut que tenia talent, però no tenia ni idea de tot el que podia aconseguir.”